Formes i raons de la culpa
El poeta i narrador Rodolfo del Hoyo debuta en novel·la amb ‘La darrera carta de Manuel Morón’
“He mirat de fer un tractat literari de la culpa”, és el resum que fa Del Hoyo de la novel·la La darrera carta de Manuel Morón, publicada per Viena.
Nascut a Barcelona el 1953, tot i que sempre ha viscut a Santa Coloma de Gramenet, Rodolfo del Hoyo és un activista i tècnic cultural que ha publicat cinc llibres de poemes, una quinzena de llibres de literatura infantil i juvenil, un parell de relats i, per fi, debuta en novel·la d’adults amb aquesta obra coral d’estil acurat, estructura elaborada i fondària psicològica.
L’oficial de justícia Robert Bernal assisteix a l’aixecament del cadàver de l’indigent Manuel Morón. Entre les pertinences del mort hi ha un quadern on ha escrit una llarga carta adreçada al seu fill. Bernal s’obsessiona amb la lectura del quadern, fet que es combina amb les visites a l’hospital a veure una amiga en coma, el passat del metge que la du, la història del sensesostre...
“En ser una novel·la coral, volia que cada personatge tingués la seva veu i ho vaig aconseguir a base de molta feina fins trobar la manera en què, tècnicament, tot funcionés millor: uns en primera persona, uns altres en tercera, uns altres en un llenguatge teatral...”, explica l’autor.
El tema principal és la culpa, però també parla “de la soledat íntima d’algú que busca els seus orígens, perquè el tema dels nadons robats durant el franquisme també hi és, de manera tangencial”, i altres culpes, com ara la d’un accident de trànsit, una acusació de violació i assassinat errònia, el rebuig social, sentir-se feliç...
La documentació va ser puntualment intensa, com ara en la part relacionada amb una pacient en coma: “Vaig parlar amb un metge i amb una infermera especialistes en el tema, també amb una persona que va sortir d’un llarg coma i, fins i tot, vaig poder veure alguns pacients en coma a Can Ruti.”
La primera versió és del 2002 i Del Hoyo afirma que, si sumés tot el que ha anat afegint i descartant al llarg d’aquests anys, l’obra tindria 500 pàgines i no les 235 que té.
Per què va voler explorar aquest sentiment, el de la culpa? “Perquè forma part de la naturalesa humana. L’ésser humà, entre altres animals, és sociable i això ha fet que desenvolupi el sentiment de culpa per desenvolupar l’empatia: si et faig mal i em sento culpable, et podré demanar perdó i gestionar el que he fet. El que passa és que la religió ha manipulat aquest sentiment i ens ha fet culpables. La nostra tradició judeocristiana ens fa culpables pel fet de néixer. Naixem amb el pecat original d’Adam i Eva, i mai no deixem de ser culpables”, explica entre rialles de perplexitat. Un debut tardà, doncs, que deixa amb ganes de llegir-ne més.