La diferència que uneix

Salif Keïta (1949) la veu d’or d’Àfrica, l’albí que ha lluitat contra la discriminació o “el rossinyol de Mali” tal com el promociona el seu web, va celebrar el seu mig segle de carrera en un concert, dimarts a la nit, al Festival de la Porta Ferrada d’explosió africana, de convit al ball, i amb moments àlgids reservats al mestratge de Keïta. Però sobretot a l’exhibició de la banda, músics que aporten valor afegit al pop africà, popularitzat per Salif Keïta però també per altres grups sorgits de l’escena musical, molt rica, de Mali, com Amado& Maria. Bases musicals enriquides per la tradició del kora o arpa africana, de les percussions, de les veus dolces, abraçadores, de les coristes Aminata Dante i Bah Kouyaté; un excel·lent duet de veu i ball, i de teclats i guitarres.

El concert de Salif Keïta va servir per reviure clàssics com Laban o la cèlebre Yamore , molt aplaudida pel públic, amb la presentació del seu últim –i assegura que darrer– disc, Un autre blanc (2018). L’àlbum conté cançons com Were were, on el protagonisme i la força vocal de Keïta, acompanyat, com un lleuger ventijol que va prenent potència, dels cors deixen espai al solo instrumental, el de la guitarra amb una veu pròpia. Molts moments de gaudi instrumental es van viure dimarts a la nit a Sant Feliu de Guíxols, que indueixen, entre els assistents, al relaxament, al moviment sinuós. Però també és reivindicatiu. Els ritmes africans fan oblidar una lletra amb pòsit. Així a Un autre blanc hi ha una cançó dedicada a Síria. Aquest cant contra els horrors de la guerra, Syrie , no es va escoltar a la nit ganxona, en un concert que va començar intimista, amb el músic de Mali assegut, sol a la guitarra, amb l’acompanyament del kora. De poques paraules, Salif Keïta va connectar, però, amb un públic disposat a celebrar amb el músic africà l’aniversari d’una acompanyant i aplaudir el ball, convuls, encomanadís, i també d’empoderament de la dona africana, que va fer una de les dues coristes, traient-se el turbant.

La nit la van acomiadar, llargament, The Wailers, invocant l’esperit de Bob Marley, amb una selecció en què no hi va faltar Get up, stand up, No woman, no cry o Is this love. The Wailers, però, van regalar perles com Redemption song.