Per la drecera dolça

Quan Albert Pla va aparèixer a l’escenari de la plaça dels Jurats, en un duet inusual que va transitar pel viarany més salvatge de la vida, Kevin Johansen havia conduït el públic del festival Tempo per la drecera més dolça, en una primera part de concert amb gust de cotó de sucre. Potser és per la fluïdesa que evoquen les composicions del músic argentí, que parlen de ruptures i de desamor amb certa distància i ironia, com Desde que te perdí , Cuentas claras o No voy a ser yo, amb lletra depurada per Jorge Drexler. Potser pels sons a rumba, a bossa nova, a ranxeres, a melodies que inciten al contacte o a la veu profunda de Johansen; sigui pel que sigui, el concert va ser un convit a la vida relaxada, la que s’entoma després de beure mate, la banda sonora perfecta com a avantsala de vacances, una nit de 31 de juliol. Els aires estivals van fer efecte en la colla de noies que van acompanyar la banda mentre sonava Cumbiera intelectual. Abans una parella, amb la invitació de Daisy, havia assajat una milonga dalt l’escenari. No hi va faltar Es como el día , en l’original cantada amb la filla adolescent Miranda, o l’èxit més conegut, Guacamole, i un Sur a sur interpretada a torns per la banda. Abans dels bisos que van conduir a un Fin de fiesta amb conga, Kevin Johansen havia aparegut al balcó, no com Evita Perón arengant el poble, sinó per un últim cant bell a l’amor que l’ukelele embolcalla d’una eternitat naïf perquè, com tot, té data de caducitat: Amor finito.