Crònica Cap Roig
Per deixar-se estimar
Es va desempallegar de la melancolia en un homenatge a Janis Joplin elegant i amb actitud
Als 21 anys, a Katie Melua (Kutaisi, Geòrgia, 1984) li van trencar el cor. S’hi va afegir la pressió del segon àlbum després del debut amb Call of the search (2003). Va ser quan Melua va escriure Piece by piece (2005). “Em commou veure que, gairebé vint anys després, a YouTube hi hagi adolescents versionant a la guitarra una cançó que al seu moment em va ajudar a recompondre’m.” Ho va explicar amb tanta dolçor i sensibilitat, una delicadesa vocal que va més enllà de les cançons, també amb el públic, sense excessos, que escoltant la melancòlica Piece by piece, dissabte al festival de Cap Roig , només podies enamorar-te de la veu que li cantava a aquell cor trencat dels vint anys.
La cantant i compositora britànica d’origen georgià va visitar Cap Roig per últim cop el 2013 , i si ja en aquella ocasió el públic va enxarxar-se en la delicadesa vocal de Katie Melua, dissabte ho va reblar en un concert d’hora i mitja relaxat per deixar-se estimar. L’hereva d’Eva Cassidy (1963-1996) –fabulosos els duets “impossibles” de totes dues amb clàssics com Over the rainbow , caramels en tots els sentits– va demostrar a Cap Roig, però, que a banda d’un excel·lent repertori de cançons d’altres, Katie Melua és molt més que una noia de veu dolça amb guitarra que tant podria homenatjar Leonard Cohen amb In my secret life al metro o pels carrers de Belfast com a l’escenari d’acústica impecable i de brisa marinera de Cap Roig.
Per desempallegar-se de la melancolia, Katie Melua va voler homenatjar una de les grans dones de la música. Elegant i amb actitud en la versió que va fer de Kozmic blues de Janis Joplin. De tota manera, les versions van destacar en el repertori amb Wonderful life, de Black, i Just like heaven, de The Cure. De les boniques versions va passar al temari propi, que Katie Melua va inaugurar amb una de les seves composicions més populars i que la va fer èxit de vendes: Nine million bicycles; abans havia confessat a la premsa que és una cançó que convida a l’abraçada, a compartir un moment d’intimitat.
But it don't make no difference baby, no, no,
— Gemma Busquets Ros (@gemmabusquets) August 3, 2019
Cause I know that I could always try.
There's a fire inside of everyone of us, huh-uh,
I'm gonna need it now,
I'm gonna hold it yeah,
I'm gonna use it till the day I die @katiemelua homenatge Janis Joplin a @CapRoigFestival pic.twitter.com/Dp4ZAuBMKe
De la infantesa georgiana va recordar i recuperar la cançó Plane song: “La meva àvia vivia a prop de l’aeroport, on hi havia molts avions abandonats, i amb el meu germà [també músic i baix de la banda que l’acompanyava] fèiem veure que volàvem; era el nostre refugi.” El desig infantil (i adult) d’enlairar-se, de marxar a lletres que parlen de la bellesa que veu l’enamorat en l’objecte del seu desig, que és d’un altre; un triangle amorós i que canta en georgià a Tu ase turpa.
D’aquell primer àlbum va recuperar el jazz de Call of the search i Crawling up the hill i la balada The closest thing to crazy. Abans d’acomiadar-se amb la preciosista What a wonderful world, de Louis Armstrong, va confessar que l’experiència i els anys no fan més fàcil la composició musical. Immersa en un nou àlbum, Melua va recordar al públic de Cap Roig les inseguretats de l’artista, ja sigui en el primer disc, en el segon o en el vuitè.