Paganini, el vent i les sardanes

Sem­bla indub­ta­ble que Nic­colò Paga­nini (1782-1840) és el vio­li­nista més famós de tots els temps. Tant és així que, amb la seva vida lle­gendària i amb la trans­missió del seu vir­tu­o­sisme, la seva fama per­dura trans­cen­dint el fet que només alguns dels seus con­tem­po­ra­nis van poder sen­tir-lo: molt pocs intèrprets ante­ri­ors al segle XX han superat la memòria efímera a la qual els va con­dem­nar la manca de docu­ments sonors. En tot cas, també res­ten les seves pròpies obres, ple­nes d’inno­va­ci­ons ima­gi­na­ti­ves i encara sor­pre­nents. Després d’haver actuat en edi­ci­ons ante­ri­ors del fes­ti­val diri­gint-hi l’Europa Galante, una for­mació exqui­si­da­ment espe­ci­a­lit­zada en el reper­tori bar­roc, el vio­li­nista Fabio Biondi ho va fer pre­sent dimarts pas­sat a Tor­ro­e­lla de Montgrí en un con­cert en què va inter­pre­tar diver­ses sona­tes de Paga­nini jun­ta­ment amb Gian­gi­a­como Pinardi a la gui­tarra bar­roca.

El Fes­ti­val de Tor­ro­e­lla ha tin­gut la bona pen­sada d’apro­fi­tar edi­fi­cis històrics de la ciu­tat. En aquest cas, el con­cert va tenir lloc al pati supe­rior del Palau Sol­terra, actu­al­ment una de les seus de la Fun­dació Vila Casas. Va ser agra­da­ble veure com s’hi feia de nit en un d’aquests dies calo­ro­sos d’agost que va pro­vo­car que els músics sen­tis­sin la neces­si­tat de dis­cul­par-se per dur una samar­reta de màniga curta. Tan­ma­teix, el vent bufava i a vega­des feia volar les par­ti­tu­res i a vega­des, com si les trans­portés, feia par­ti­cu­lar­ment audi­bles les sar­da­nes que una cobla inter­pre­tava simultània­ment a la plaça de la Vila. Així és que la música de Paga­nini va dia­lo­gar amb el vent, les sar­da­nes i fins les cam­pa­na­des que toca­ven quarts i hores. Va irrom­pre el món, la vida mateixa, amb els seus atzars i no per això va ser menys bonic, sinó al con­trari. Sense per­dre la con­cen­tració, el gran Fabio Biondi i el gui­tar­rista Pinardi van cap­ti­var el públic amb un con­cert ele­gant tot volent dei­xar constància que les melo­dies del cèlebre vio­li­nista genovès poden ser tan deli­ci­o­ses com les àries de Bellini o Doni­zetti.