opinió

Autosuggestió automàtica

Molts creuen, erròniament, que el català està normalitzat

«Si volen continuar existint, els usuaris del català hem de ser-ne usuaris de debò, sense complexos»

Ja és ben veri­tat que els cata­lans som cada vegada més mesells, és a dir, un poble insen­si­ble que no se sent dels cops que rep per totes ban­des. No són els hos­tes que vin­gue­ren sinó els matei­xos amfi­tri­ons, els que s'infli­gei­xen auto­le­si­ons.

Si fem una autoanàlisi rigo­rosa i exhaus­tiva de la nos­tra situ­ació lingüística, ens ado­na­rem que ens auto­com­pa­dim massa sovint i la nos­tra parla viu moments de gran fra­gi­li­tat; a con­seqüència d'un cofo­isme enllu­er­na­dor, molts cre­uen, errònia­ment, que el català està com­ple­ta­ment nor­ma­lit­zat després de tants anys d'auto­go­vern i, com si fos­sin autòmats, s'adre­cen o res­po­nen en cas­tellà quan l'inter­lo­cu­tor és una per­sona immi­grant. ¿Tan poc esti­mem la nos­tra llen­gua, que hi renun­ciem a la babalà? En el fons, es tracta d'un auto­odi latent: no és que els cata­la­no­par­lants avor­rim el nos­tre idi­oma, sinó que, amb exces­siva faci­li­tat, prac­ti­quem una auto­cen­sura estèril en nom d'un fals res­pecte a l'altre, la qual cosa ens pot dur a l'auto­des­trucció.

Enguany es com­pleix el 25è ani­ver­sari de la mort de Sal­va­dor Espriu, ja sabeu, aquell que va viure per sal­var-nos els mots, per retor­nar-nos el nom de cada cosa, perquè seguíssim el recte camí d'accés al ple domini de la terra. Sí, home, sí! Aquell que amb nova falç segava el blat madur i, amb ell, les males her­bes. Si veiés la poca auto­es­tima actual, tor­na­ria amb el cap cot i la cua entre cames als xiprers de Sinera; ell, que, des de l'autocrítica, es man­tingué fidel per sem­pre més al ser­vei d'aquest poble i esti­mava amb un des­es­pe­rat dolor la seva, que és la nos­tra, dis­sor­tada pàtria.

En un món tan glo­ba­lit­zat, on les llengües mino­ritàries i mino­rit­za­des han d'auto­a­fir­mar-se contínua­ment si volen con­ti­nuar exis­tint, els usu­a­ris del català hem de ser-ne usu­a­ris de debò, uti­lit­zant-la sense com­ple­xos per­tot i per a tot, emprant, si cal, meca­nis­mes d'auto­de­fensa i no clau­di­cant davant acti­tuds auto­ritàries que vénen de lluny. Un argu­ment molt perillós és voler fer-nos creure que som intran­si­gents, male­du­cats, que prac­ti­quem una auto­a­fir­mació malal­tissa, exa­ge­rada i inne­cessària, però la rea­li­tat és que l'auto­re­trat que pin­tem amb les pròpies mans a vega­des agafa uns tons ombrívols i amenaçadors. Escri­guem entre tots, doncs, una auto­bi­o­gra­fia hereva de la nos­tra rica tra­dició literària, tin­guem cura a l'hora de par­lar i escriure la nos­tra llen­gua, la qual no és només una eina de comu­ni­cació –des d'un ves­sant pragmàtic– sinó una manera autòctona d'inter­pre­tar el món –amb un toc estètic–: en defi­ni­tiva, es tracta d'un patri­moni que no hem de mal­ba­ra­tar. Sense per­dre l'auto­con­trol, cal que ens fem res­pec­tar fins a esde­ve­nir auto­su­fi­ci­ents, com un coet auto­pro­pul­sat que sem­pre mira enlaire, que sem­pre tira amunt.

Tor­nem a Espriu, el poeta que cons­truí un uni­vers mític propi on la mort era un ele­ment cab­dal. Si la situ­ació se'ns escapa de les mans, ¿serem nosal­tres matei­xos els foren­ses que prac­ti­ca­rem l'autòpsia a la llen­gua cata­lana? Segur que, com un ani­mal inde­fens que es veu acor­ra­lat, l'ins­tint d'auto­con­ser­vació farà que reac­ci­o­nem a temps. L'últim vers del poema XXX­VIII de La pell de brau ens ho diu clara­ment: «I cridi la veu de tot el poble: ‘Amén'.»

[Maria Remei Bar­berà Gomis és mem­bre de l'Asso­ci­ació de Pro­fes­si­o­nals i Estu­di­o­sos en Llen­gua i Lite­ra­tura Cata­la­nes (APELLC)]



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.