“Les pel·lícules ens han de recordar les coses bones”

Forma part de la meva realitat, però té a veure amb l’essència de Madrid. Això que dius que sembla una mica poble, és que és així, encara que és una ciutat gran que ha anat creixent, jo crec que no ha perdut mai del tot aquesta condició que té de poble. La meva sensació és que al mes d’agost es fa més poble que mai, torna a ser el poble que de fet no ha deixat mai de ser. Potser perquè molta gent se’n va, i els que hi som, tendim a anar als barris del centre, que és on hi ha les revetlles, et trobes gent coneguda pel carrer tota l’estona, per casualitat...

Continuen sent tranquils. Es continua notant el canvi entre juliol i agost, hi ha zones de la ciutat amb un silenci meravellós, però cada vegada menys. Per una banda, la gent cada vegada pot viatjar més massivament. Totes les ciutats s’estan tornant turístiques, però a Madrid no és tan bèstia com a Barcelona, no és una ciutat especialment turística, té aquesta sort. Quan veig els autobusos turístics de Madrid, sempre tinc la curiositat d’on els deuen portar, perquè Madrid no és tan evident en aquest sentit. Però ha corregut la veu, a molts madrilenys els agrada quedar a la ciutat a l’agost, perquè senten que la ciutat és divertida aquests dies. De tota manera, intento no condemnar el turista, no en té la culpa. Al final tots som turistes.

Ja havia treballat amb ella a La reconquista i l’admiro molt. Totes les pel·lícules que he fet neixen de les ganes de treballar amb determinats actors, més que cap altra cosa. Al final una pel·lícula és una forma de convivència. Fer una pel·lícula és per mi la felicitat de treballar amb Itsaso, amb tots els altres actors, amb el meu equip, que és gairebé sempre el mateix... Amb Itsaso hi havia una afinitat creativa molt forta, i volia fer una pel·lícula amb ella, protagonitzada per una dona, i sentia que amb ella la podia fer, tenim un idioma comú. Hem compartit molt la pel·lícula, en gran mesura la personalitat de la pel·lícula és la d’Itsaso. I penso que ha estat així en les pel·lícules que he fet amb altres actors. Sempre dic que les meves pel·lícules valen la pena pels actors que hi surten, la meva primera gran decisió com a director és qui hi actua. Al final l’actor és qui et dona la seva veu, els ulls, el cos, la manera de ser-hi, de respirar, de parlar...

Jo diria que no. No voldria que La virgen de agosto es plantegés com una pel·lícula sobre la crisi dels 30 o alguna cosa així, és una manera falsa d’explicarla. Jo crec que reflexionar hauria de ser propi de qualsevol edat. Els plantejaments i incerteses d’Eva se’ls pot fer una dona de 35 anys o una noia de 20. Hi hauria matisos propis de cada edat, és clar, però es fa preguntes existencials que ens hem d’anar fent al llarg de la nostra vida: Qui soc? On estic? On vaig? Què deixo enrere? Cal fer un replantejament vital de l’ofici, el treball, l’amor, la manera de relacionar-se amb la ciutat...

Sí que ho crec. A La reconquista em feia la pregunta de fins a quin punt canviem, fins a quin punt som fidels a l’adolescent que vam ser. En aquesta pel·lícula plantejo el tema de marxar o no i, efectivament, penso que les dues opcions poden ser valentes.

Quan poses personatges de trenta i tants anys sembla que facis un retrat generacional. Jo penso que les persones som molt diferents, no m’atreveixo a pensar les meves pel·lícules en clau generacional. Després, quan m’ho diu algú, no em molesta, però no està en la meva intenció; vull parlar de coses íntimes, existencials, que són de qualsevol edat. En tot cas, m’agrada que les pel·lícules siguin, com deia Truffaut, d’un cineasta i les seves circumstàncies. Jo ara tinc 37 anys i faig pel·lícules de personatges al voltant d’aquesta edat, o almenys fins ara ha estat així, i sobre les circumstàncies que m’envolten.

Soc conscient que hi ha coses del món que m’agraden i que no m’agraden, i quan faig pel·lícules tracto d’esmenar la realitat, o concentrar-me en coses que encara té la vida i em ve de gust capturar a la pel·lícula. Les pel·lícules, avui en dia més que mai, tenen una funció de recordar-nos coses bones de la vida i possibilitats que tenim que potser en els darrers temps estem oblidant. Amb tanta rapidesa, amb tant dispositiu i facilitat d’accés a les coses des de casa, hem perdut capacitat d’escoltar, de tenir paciència, de lentitud, de mirar les coses. Una pel·lícula és una oportunitat per parar-se a mirar alguna cosa durant més estona i més espai, sense estar pendent d’un telèfon mòbil. A vegades em diuen que hi ha pocs mòbils a les meves pel·lícules, però per què hi han de ser, si a la vida real n’és ple? Les pel·lícules han de ser inspiradores, ens han de recordar les coses bones.

Plenament. Em sembla que a molts dels cineastes que hi participem ens ajuda a no perdre de vista aquesta idea del cinema, una essència del cinema que té a veure amb les emocions, la part sensorial, les sensacions... El cinema no és només trama, argument, acció, sinó que pot ser so, introspecció... Cinema en curs té una idea essencial del cinema que entronca fins i tot amb Lumière, amb l’origen del cinema. Cada cop em sento més proper als Lumière i la seva idea del registre de la quotidianitat: per fer cinema n’hi ha prou amb arribar a un lloc, plantar la càmera amb un trípode i observar un carrer, un comportament, un moviment, i registrar-lo amb rigor i precisió. La pel·lícula que ara estreno té a veure amb aquesta senzillesa, de plantar-te a un lloc amb la càmera i el trípode i mostrar el comportament i el moviment de la gent.

És excepcional que passi una cosa així, i et diria que algunes de les pel·lícules que resulten dels tallers que organitzen de vegades contenen els millors moments de cinema que es fan en aquest país. Ho crec de debò. Hi ha més puresa, bellesa i veritat en alguns plans d’aquests nois que en moltes pel·lícules espanyoles que s’estrenen durant l’any als cinemes comercials.