Una nit espectacular

Més de quaranta anys d’escenaris aconsellen tancar un gran concert multitudinari i literalment per a tots els públics amb les joies de la corona: dos èxits infal·libles de l’època en què el tàndem Berlanga-Canut estava en estat de gràcia, Ni tú ni nadie i A quién le importa entrellaçades per ritmes sintètics en un trepidant final de festa. Així va acabar el concert de Fangoria, cap a tres quarts d’una de la matinada del dissabte a la Rambla de Figueres, en una altra jornada massiva, la tercera, del festival Acústica. Sigui pel que sigui, pel seu reality amb Vaquerizo o perquè ja és un clàssic intergeneracional amb un repertori acumulat a prova de bomba, Alaska va poder reviure a la capital daliniana els grans moments de les gires estiuenques dels vuitanta, ara que ella i Nacho celebren els trenta anys de Fangoria, un projecte que va néixer tímidament, gairebé tornant a les catacumbes de les quals els havia tret Bailando, però que finalment ha demostrat ser el seu gran projecte, sens dubte el més estable i amb una vida més llarga.

Fangoria va obrir el concert amb la força d’Espectacular, una gran artilleria audiovisual –el més visible per als espectadors que no van tenir la sort o el valor de situar-se davant de l’escenari– i uns ballarins entre els quals Alaska es movia com una gran vedette del segle XXI, amb els reglamentaris canvis de vestit, mentre Nacho estava, com sempre, inalterable en segon terme, dirigint la maquinària, i les guitarres semblaven tenir un paper més aviat iconogràfic que significatiu dins d’un teixit sonor bàsicament electrònic. A favor de Fangoria s’ha de dir que la seva actitud els desmarca del temible fenomen nostàlgic Yo sobreviví a la EGB: la seva música sobreviurà a totes les reformes educatives, tant per les perles pròpies –No sé qué me das, Dramas y comedias– com per la seva capacitat per reciclar o extrapolar material tan divers com ara Historias de amor (OBK), Llorando por ti (Ku Minerva) i Coches de choque (Corcobado).

La programació de dissabte havia començat unes hores abans al mateix escenari amb un altre concert ben diferent, però també d’aquells que provoquen marees humanes: El Pot Petit, ni més ni menys. El duet altempordanès i la seva Melmelada Band van triomfar a l’Acustiqueta, com era previsible, amb tot el seu simpàtic bestiari i una energia i un humor que conquereixen els pirates grans i petits. Tornaran aviat a Figueres amb l’espectacle del seu desè aniversari.

En una jornada de gran protagonisme femení –un fet que, per normal, ja no caldria remarcar– va sobresortir la vigorosa actuació de Clara Peya i la seva banda a la plaça de la Palmera, on la pianista palafrugellenca va defensar un amor “horitzontal” i transversal més enllà de les servituds i els tòpics de l’amor romàntic i “piramidal”. Al mateix escenari havia actuat abans Pavvla, també amb una proposta molt personal, i per la balconada del Teatre El Jardí van passar les joves veus de Sara Roy, Sandra Bautista i les tres vocalistes que el productor El Tornado presenta com Bravas i que, amb registres diferents, es mouen entre el hip-hop més elegant i un tòtem com Roberta Flack. A la plaça Catalunya, Ramon Mirabet va confirmar el seu bon moment, amb un públic molt entregat al seu pop transfronterer, i tot seguit Iseo & Dodosound and The Mousehunters, també amb una gran veu femenina, van omplir l’escenari d’essències jamaicanes i caribenyes. La nit va acabar amb Buhos desbordant de nou la Rambla i obrint foc amb Nos vamos pa’l festi i altres himnes del seu imparable La gran vida, i el recuperat Delafé, que a la plaça de la Palmera llançava el seu crit de guerra (“Dale gas!”) entre trompetes de la mort, primaveres eternes i nous temes del disc que està a punt de llançar, com ara Mixtape i la seva nostàlgia en format de casset.

El 18è Acústica va acabar ahir al vespre amb Heavy per Xics i Di-versiones, que van tancar una altra edició de rècord. És més que probable que en aquests quatre dies més de 108.000 espectadors –la xifra del 2018– hagin assistit als prop de 40 concerts programats.