Tan tendre com desmesurat

La vaselina com a element per inserir elements no naturals en un orifici, el vídeo per enviar a la CNN, la marihuana com a planta de decoració, la transexualitat i la ludopatia són elements que, exposats en clau de comèdia en un escenari, esclaten com bombes de dispersió, habitualment. Provoquen un riure de traç gros, fent-ne del tòpic un retrat cruel, deixant que els actors s’esgargamellin dient-se barbaritats per a diversió sonora del públic. Però aquesta peça de Gabriel Di Luca trenca aquest món més fàcil i disposa un artefacte que es converteix en una bomba d’emocions. Sergi Belbel es deixa persuadir pels personatges còmicament patètics però va ensenyant-ne les seves debilitats, els va fent humans, i, sense abandonar les seves fílies, acaben esdevenint tendres.

Tots els actors del repartiment defensen uns personatges complexos, que tenen un vessant a ridiculitzar i matisos per fer-se estimar. Volen fer el bé (en la majoria de les circumstàncies) però acaben provocant un nou cataclisme en el si del pis i, per extensió, de la societat. Vaselina reflexa una família desestructurada, que lluita per sobreviure, encara que a vegades els uns trepitgin els altres. En el fons, sempre demanden i donen una nova oportunitat: llops solitaris demanen un port on sentir-se arraulits i estimats. Les amenaces es desproporcionen amb la por i desapareixen amb la confiança amb els altres.

Aquesta peça de teatre contemporani italià recorda el realisme màgic argentí de Claudio Tolcachir (L’omissió de la família Coleman) i Nelson Valente (El loco y la camisa), dos títols que defineixen bé el to de La Villarroel, que explora entre la caricatura i l’emoció.