Les mirades perdudes de l’art català

Francesc d’Assís Galí, artista i mestre d’artistes, posava una bena als ulls dels seus alumnes, els donava objectes perquè els toquessin i els excitava amb un repte: que pintessin la realitat amb una altra mirada. Una mirada mental que respongués a l’estat d’ànim de l’època, l’esquinçada Europa d’entreguerres, i al seu propi estat d’ànim, torbat per fantasmes personals. Un dels artistes que van passar per la seva aula va ser Francesc Vayreda, que en la seva pugna per superar l’obra del pare, l’eminent ideòleg de l’Escola d’Olot, va crear obres de poderosa estranyesa com Palco d’envelat. Ningú es diverteix a la festa.

Joan Miró també es va iniciar a les classes del professor Galí i la seva obra dels anys vint es va aferrar a un realisme de tall màgic. Aïllat a Mont-roig, expressava en una carta al seu amic Enric Cristòfol Ricart la seva fixació pels detalls de les coses a la recerca de “guspires d’art nou”: “Rés de simplificacions ni d’abstraccions, noi. Per are lo que m’interessa més es la caligrafia d’un arbre o d’una teulada; fulla per fulla, rameta per rameta, erba per erba, i teula per teula.”

Vayreda i Miró formen part de la llarga nòmina d’artistes catalans que després de la Gran Guerra van forjar una figuració innovadora, impregnada del malestar del seu temps, que en d’altres països europeus es va fer un nom: el retorn a l’ordre de Jean Cocteau a França, la Nova Objectivitat a Alemanya, el Novecento a Itàlia... però que a Catalunya ha quedat desemparada. No pas en el cas de Miró però sí en el de moltíssims artistes que han quedat arrambats i, a recer d’aquests prejudicis dels entesos, són poc coneguts per al públic. I això és el que vol reparar l’exposició Realisme(s) a Catalunya, 1917-1936. Del Picasso clàssic al Dalí surrealista, la primera producció de la Xarxa de Museus d’Art, que fins al 13 d’octubre es pot veure al Museu de Maricel de Sitges per tot seguit lluir-se al Museu de Valls (del 25 d’octubre al 19 de gener) i al Museu de la Garrotxa, a Olot (de l’1 de febrer al 31 de maig).

“Va ser un temps de recerca, malenconia i evasió molt eclèctic”’, subratlla la historiadora de l’art Mariona Seguranyes, que ha concebut el projecte. La seva investigació ha fet aflorar un relat despert que revisa les rígides fronteres entre tradició i avantguarda. “Els calaixos mai són bons per entendre la història de l’art”, sosté. No van existir, els compartiments estancs, en el Ceret que a principi de segle va acollir d’un Joaquim Sunyer, fill pròdig del noucentisme, a un Picasso, artífex del cubisme. “Tots tenien una mateixa arrel mediterrània i compartien els seus valors. Hi va haver un extens encreuament de mirades entre uns i altres. El retorn al classicisme no es contradeia amb el cubisme, l’hem d’interpretar com un esforç de síntesi on tant noucentistes com avantguardistes es van poder reconèixer”, argumenta Seguranyes.

En aquest paradigma de complicitats es despleguen la cinquantena d’obres de la mostra. L’art parla per si sol, i també ho fan els documents que confirmen connexions íntimes d’artistes que el sever cànon s’ha entestat a separar. “Era important saber què pensaven els mateixos artistes”, rebla Seguranyes per justificar la feina que ha fet als arxius.

Aquesta nova finestra de l’art català no es va obrir per casualitat el 1917 (ni es va tancar per caprici el 1936, això prou bé que ho sabem). El 1917 va ser convuls políticament i social. I a l’escena cultural es van moure diverses fitxes. La mort del president de la Mancomunitat Enric Prat de la Riba va empènyer al precipici els ideals noucentistes. Barcelona es va convertir en el refugi d’algunes primeres espases de l’avantguarda internacional que la Primera Guerra Mundial havia desnonat de les grans capitals de les arts. Barcelona també va ser la ciutat on es van desplaçar aquell any els salons parisencs, en els quals van desfilar Manet, Renoir, Courbet i Cézanne. I Picasso va tornar per assistir a l’estrena del ballet Parade dels Ballets Russos, per al qual havia dissenyat els decorats i el vestuari. Durant la seva estada a la ciutat que l’havia fet artista, va pintar diverses obres, una que esdevindria mítica en la onada del classicisme modern: l’Arlequí. Fa exactament 100 anys que aquesta pintura va ingressar a les col·leccions públiques de Barcelona. El sempre generós Picasso la va donar. El seu museu s’ha avingut a deixar-la excepcionalment a l’exposició de Sitges.

Del Picasso clàssic en va divulgar meravelles el crític d’art Feliu Elias, el temut Apa, bèstia negra del cubisme. Elias és un artista a reivindicar desacomplexadament, cosa que fa la mostra amb el sinistre retrat que va fer al seu germà el dia de la seva primera comunió, amb un gat apunyalat en un arbre, o amb La galeria, dominada per la buidor i l’angoixa. Elias, el Balthus català, defensa Seguranyes, no va ser cap cas aïllat: “L’art català va respirar profundament l’art europeu.”

Elias va confessar en una carta a Josep de Togores que abans d’agafar els pinzells “tremolava”. Togores havia anat, junt amb Miró, a casa de la mare de Picasso a veure les obres que no s’havia endut quan va tornar a París, l’Arlequí inclòs. Per Togores i Miró, Picasso era “una pantera”. Francesc Domingo també va colgar el geni d’elogis en les múltiples cartes que li va enviar. Per Domingo, Picasso era “el vertader mag de la pintura”. Picasso era el far que va il·luminar el nou camí d’aquella generació de creadors catalans.

A alguns els va fer protegits seus i tot. Els va rebre a París i els va ajudar. A un Manuel Humbert que acabaria formant part del cercle de Modigliani (el pintor dels rostres allargats li va fer dos senyors retrats). A un Pere Pruna tot d’una desafiador (“he vingut a París a desbancar-lo”) que el va fer padrí del seu casament. A un Togores a qui literalment va treure de la misèria i va fer de guia espiritual per gestar obres tan fascinants com Els jugadors de billar, amb uns personatges de mirades perdudes.

Els mateixos ulls afligits que els de l’Elvira amb el gat de Joaquim Sunyer, d’El nàufrag d’Alfred Sisquella, del Tenista de Ramon de Capmany, d’Els tres amics de Manuel Humbert, del Retrat de Rosa Soler Torroella d’Ángeles Santos Torroella (una peça inèdita que ha localitzat Seguranyes en una col·lecció particular) o, més que afligits, aterrits, els de la Tragèdia de Ramon Calsina, una espantosa escena de violència de gènere. En definitiva, els ulls desorientats de l’Arlequí.

El jove Dalí solia anotar-se en el seu diari les obres que l’impactaven quan visitava exposicions. Dins d’aquesta categoria hi va posar Els jugadors, de Domingo. La va veure el 1920. Sis anys després, entrava al taller parisenc de Picasso. Dalí també va pouar de l’astre. Però el va digerir diferent als altres. A Estudi per a Figures ajagudes a la sorra, del mateix 1926, evoca les típiques dones picassianes voluptuoses per exorcitzar les seves obsessions soterrades: a una d’elles la traça masturbant-se. Els seus millors quadres surrealistes estaven a punt d’engendrar-se.