Isaki Lacuesta

El 26 d’octubre del 2002, pocs dies després que el festival de Sitges premiés amb els premis de millor director revelació i del públic a millor pel·lícula el seu primer llargmetratge Cravan vs Cravan –sobre la figura del poeta, boxejador i bohemi, nebot d’Oscar Wilde, que el 1918 va desaparèixer al Golf de Mèxic–, en una entrevista al Diari de Girona, Isaki Lacuesta va declarar a Pep Prieto: “Quan diuen que hi ha un auge de la moda documental vol dir que les pel·lícules s’estrenen. I punt. Com a auge és molt relatiu. Si els films de ficció fessin les taquilles dels documentals, ningú en voldria saber res. I el segon equívoc és que el documental no és un gènere; ningú diria que la ficció és un gènere. Hi ha el documental de reportatge, les pel·lícules de José Luis Guerín són més properes al poema, els diaris personals”, fixant un full de ruta que ha conformat una obra, a cavall entre el cinema clàssic i una proposta trencadora marcada tant pel seu acostament al realisme com a l’intent de reflectir les contradiccions d’una societat en crisi d’identitat.

Nascut a Girona l’any de la mort del dictador, fill d’una família basca –el pare de Sant Sebastià i la mare de Tolosa– i afeccionat al cinema des de molt petit –durant cinc anys, va fer crítiques de pel·lícules al Diari de Girona–, va estudiar comunicació audiovisual a la Universitat Autònoma de Barcelona, es va graduar en la primera edició de màster en documental de creació a la Universitat Pompeu Fabra, on va tenir com un dels mestres Joaquim Jordà, i el 2000 va filmar el curtmetratge Caras vs Caras, que es pot considerar com un assaig filmat del Cravan vs Cravan. En el dossier que en el número 269 de la Revista de Girona es va dedicar al nou cinema gironí, Pep Prieto, amic i company del cineasta quan exercia de crític en la premsa local, assegura: “Els primers treballs de Lacuesta l’acrediten com un cineasta compromès amb la reivindicació de la forma al servei d’una determinada veritat que depèn, en gran mesura, de la disponibilitat del qui mira i escolta per abastar-la.”

No pot passar per alt que tota l’obra de Lacuesta és fruit d’un treball conjunt amb Isa Campo, companya, coguionista i, a vegades, si no ho és sempre, coautora. Potser per això no deixa de sorprendre que l’aposta dels cineastes camini per la prima línia vermella que separa la realitat i la ficció que es va concretar en La leyenda del tiempo (2006), film en què l’Isra i en Makiko, dos germans gitanos que volen transcendir la pròpia condició, esdevenen protagonistes d’una història única que té continuïtat a Los condenados (2009), filmada al Perú, on en Martín i en Raúl, dues víctimes de l’exili, de la violència de l’estat i de la pròpia misèria, no son sinó marionetes d’un món en què Ava Gardner, l’anomenat “animal més bell del món”, disconforme amb el seu ofici i el seu destí, assegurava que la dona que sortia a la pantalla no era ella i odiava veure les seves pel·lícules. A La noche que no acaba, Lacuesta explica l’epopeia viscuda per la diva entre el primer pla de Pandora i l’últim d’Harem, introduint l’espectador en un misteri temporal –són l’alfa i l’omega de les seves actuacions cinematogràfiques a l’Estat espanyol–. Com va escriure Jordi Costa a Fotogramas: “Mitjançant un exquisida feina de muntatge, Lacuesta aconsegueix que Ava dialogui amb si mateixa, alhora que els testimonis deixen testimonis del que va suposar el pas de l’huracà Ava per les seves vides.”

El 2011 va ser un any d’experimentació i consolidació. Després d’acceptar una proposta de la productora Luisa Matienzo i de viatjar al país Dogon (Mali) per filmar l’última representació de Paso doble, un espectacle de Barceló i el coreògraf Joseph Nad, malgrat l’amenaça gihadista, es van instal·lar a Gogolí i, protegits pels penya-segats de Bandiagara, van rodar El cuaderno de barro, en què el director s’endinsa en el taller africà d’un artista que pinta, es relaciona amb la gent de poble, en especial dels seus companys Amasagou i Amón, i prepara la performance Los pasos dobles, que és el nom de la segona pel·lícula, en què s’intenta endinsar en el misteri de les pintures perdudes que François Augiéras va deixar en un búnquer militar al mig del Sahara. L’espectador es troba amb una gimcana que va guanyar la Petxina d’or al festival de Sant Sebastià. Un gran triomf que li va permetre desenvolupar un projecte compromès i ambiciós. El 2014, va presentar Murieron por encima de sus posibilidades, una sàtira cruel contra l’actual sistema, en què van participar molts noms consagrats, des d’Àngela Molina a José Sacristán, una pel·lícula feta en règim de cooperativa que, tot i el baix pressupost, va representar un primer salt al cinema industrial, que es va acabar de concretar amb La próxima piel, dirigida conjuntament amb Isa Campo, un thriller psicològic que, entre altres premis, va ser proclamada millor pel·lícula en llengua catalana en la novena edició dels premis Gaudí i de què la protagonista, Emma Suárez, va guanyar el Goya a l’actriu de repartiment. En l’últim film, Isa Campo i Lacuesta van recuperar la vida de l’Isra, el protagonista de La leyenda del tiempo, i van fer d’Entre dos aguas (2018) un al·legat per la vida que va aconaseguir la segona Petxina d’or de Sant Sebastià, a més del guanyar el Festival de Mar del Plata, set Gaudí i el Feroz. No hem parlat no dels curtmetratges, ni de les videoinstal·lacions, les publicacions o la docència, però, ara per ara, el tàndem Lakuesta- ampo és una aposta de futur.