Un pou deshumanitzat
El que semblava que havia de ser una jornada de trànsit en el Festival de Sitges es va veure sacsejada ahir per l’excel·lent exercici de terror i crítica social d’El hoyo, presentada a la secció Oficial Fantàstic Competició. No va ser una sorpresa del tot inesperada: aquesta coproducció bascocatalana dirigida pel debutant Galder Gaztelu-Urrutia, amb protagonisme absolut de l’actor barceloní Ivan Massagué, havia guanyat un premi del públic en el Festival de Toronto i havia estat adquirida per Netflix per a la seva distribució arreu del món.
Rodada en una atmosfera claustrofòbica i opressiva, El hoyo té una bona premissa argumental: un home (Massagué) es troba en una mena de presó formada per cel·les sense parets disposades en nivells sota terra, en una mena de pou vertical fondíssim. Una plataforma els baixa menjar des de dalt i, com més avall es troben els presos (dos per cel·la), menys menjar hi arriba i en més males condicions. Als nivells més baixos, la fam i la violència van en augment. Els intents d’organització solidària dels recursos escassos topen amb els instints més salvatges, en una metàfora que retrata la societat actual, amb un capitalisme salvatge que accentua les diferències socials i fa els rics més rics i els pobres, més pobres.
L’antídot perfecte per a aquesta paràbola inquietant va ser el magnífic documental Making waves: the art of cinematic sound (Fabricant ones: l’art del so cinematogràfic), una lliçó magistral sobre la història del so al cinema i els artistes que el van fer evolucionar, amb veus autoritzades: Spielberg, Lasseter, Lynch, Lucas...
