La vella sentència, dependència

La Royal Shakespeare Company transmet la saviesa i ironia de Shakespeare a cops d’alenades. Tal com sona. El bo i intel·ligent duc fa un gest, entre desagradable i de superioritat, obrint la boca repetidament (com un tic), abans de prendre una decisió ferma. Isabella descriu amb una aspiració d’aire inquieta, com si li faltés aire, quan el duc sentencia el seu futur, aparentment, feliç. La Royal Shakespeare Company trasllada Measure for measure a la Viena del 1900, i s’hi palpa el descontentament previ a la I Guerra Mundial. L’obra dibuixa la impunitat de dictar sentència en benefici propi (amb major o menor mesura). Moltes de les rèpliques escrites fa 400 anys ressonen fresques i vives per mostrar el descontentament de la justícia, a poques hores que es conegui la sentència del Suprem sobre el procés. Lúcida i amarga coincidència.

El 2006 la Royal Shakespeare Company va anar al TNC a representar Els contes de Canterbury, una peça molt lúdica en què podien explotar la seva ironia inacabable. També aquest Measure for measure té alguns moments de floret dialèctic entre els personatges, de caricatures de les quals poder riure àmpliament (com el policia estúpid i escrupolosament ridícul; l’aristòcrata que enganya tant com faci falta per fer-se veure; o el condemnat que prefereix que l’executin un dia que no vagi begut). Però l’obra va agafant una amargor, una profunditat que despulla les baixeses d’Angelo i la hipocresia regnant en aquell regne.

En la posada en escena, la il·luminació reforça les expressions dels intèrprets i decideix situar les localitzacions amb projeccions (algunes amb una perspectiva preciosa) innecessàries. Tot i això, continua manant el pes dels actors. Tots construint un drama conjuntament des dels seus personatges en concret (a diferència del Measure for measure de Declan Donellan del 2015 en què el moviment absorbent dominava sobre un espai conceptual entre els dos cubs gegants). Gregory Doran, a diferència de Declan Donellan, mostra el terror en la mirada d’Isabella, els ulls i la mà a la boca (que evoquen la pintura d’Egon Schiegel); mentre que Donellan era més explícit en el moment en què Angelo consumava la seva perdició. Per cert, que l’Angelo de la RSC, tot i la seva aparent rectitud moral, sempre camina amb una espatlla més alta que l’altra, com insinuant una incipient gepa, com la de Ricard III.

La Royal Shakespeare Company potencia la comicitat. Fent que la madam del bordell sigui un actor disfressat barroerament. O esprement el joc de paraules i fent-ho evident al públic, des de la mateixa sobretitulació. Però també busca instants de bellesa pivotant amb Isabella, com si fos un personatge retratat per Klimt en uns daurats que no voldria o amb el cant de consol de l’arrencada de la segona part. Hi ha un treball precís, meticulós. Tothom s’adreça al focus d’atenció, encara que, aparentment, es mostri una escena coral de moviment de prostitutes amunt i avall i clients.

A la Viena d’avui, Isabella podria negar-se a la proposta del duc. La sentència d’ella podria ser la independència. Però la legitimació d’ostentar el poder (en alguns estaments caducs residuals actuals i en aquest Shakespeare) no ho permet. I Isabella, per ara, es mostra esquiva amb aquell aire que agafa abans d’acceptar la pena, la seva gàbia d’or.