Retorn a Manhattan

El cinema de Woody Allen ha tornat plenament a Manhattan, del qual molts creuen que no hauria d’haver sortit mai, sobretot per fer turisme en algunes ciutats europees, on, tanmateix, potser ara està condemnat a seguir-hi fent pel·lícules pel rebuig a la seva persona als EUA a causa de la denúncia d’abús de l’exfilla adoptiva Dylan Farrow. Centrem-nos, però, en Dia de pluja a Nova York, on, d’entrada, pot sorprendre que, a la manera d’Éric Rohmer a mesura que envellia, Allen concedeixi el protagonisme a personatges joveníssims. És així que podem reconèixer una mena de triangle que, amb les seves mudances i desplaçaments afectius havent-hi el concurs de diversos adults, va perfilant-se entre Gatsby Welles (Timothée Chalamet), un jove de Manhattan a qui la seva família ha desterrat perquè estudiï en un college selecte de Pennsilvània; la seva xicota, Ashleight Enright (Elle Fanning), filla d’uns banquers de Tucson i fascinada per la gent del cinema, i Shannon (Selena Gomez), una noieta de llengua esmolada que es refereix irònicament al luxós apartament familiar com la cabanya de la Cinquena Avinguda.

És a través de Gatsby Welles, un nom que exemplifica les picades d’ullet que Woody Allen fa per definir l’esnobisme cultural de certa gent adinerada de Manhattan, que el cineasta retorna a la seva ciutat concedint-li el punt de vista narratiu, de manera que, com és propi de tantes pel·lícules seves, la veu en off del personatge anirà completant el relat dels fets, a vegades amb un contrapunt. Aprofitant que ella ha de fer una entrevista a un director de cinema, Gastby vol ensenyar a Ashleight la seva ciutat durant un cap de setmana intentant evitar que no ho sàpiguen els seus pares, amb els quals, sobretot amb la mare, manté una batalla particular. Però les circumstàncies fan que la noia quedi enredada i embadalida entre la gent del cinema, entre els quals un director narcisista, complagut en una crisi creativa imaginària, i un actor tan seductor com frívol. I és així que, en un dia de pluja filmat per Vittorio Storaro amb uns tons inevitablement més apagats dels seus habituals i amb tràvelings elegants, Gatsby vagareja per la seva ciutat com un espai físic i mental, retrobant-se amb els seus antics companys i amb la divertida Shannon.

Amb aquesta renovació de la seva fauna habitual, Woody Allen crea una comèdia romàntica que, amb alguns recursos una mica tòpics, flueix amb lleugeresa, a vegades deliciosament i potser també més frívolament que en els seus films de maduresa. S’hi pot entreveure una certa nostàlgia fàcilment encomanadissa als espectadors, sobretot als seus vells espectadors, susceptibles a rendir-nos davant de l’encant que traspua el film.