Retrat d’un enamorament

Marianne du un vestit vermell. I Héloïse, un vestit verd. Dos colors complementaris que contribueixen a la brillant posada en escena de Retrato de una mujer en llamas, el quart llargmetratge de la cineasta francesa Céline Sciamma, que, aquest cop, abandona els seus retrats d’adolescents en el món contemporani (La naissence des pieuvres, Tomboy, Bande des filles) per abordar la relació entre una pintora i la seva model en un lloc de la costa bretona a finals del segle XVIII.

Marianne és la pintora i, en principi, ha de pintar d’amagat Héloïse, que, tot just sortida d’un convent, es resisteix a un retrat amb una finalitat matrimonial: el seu destinatari és un home de Milà amb el qual, havent-ho acordat la seva mare, ha de casar-se. Marianne, confessant-li la veritat, mostra el retrat a Héloïse, que l’hi qüestiona fent que la pintora assumeixi el fracàs. Tanmateix, Heloïse accepta posar per Marianne i, aprofitant l’absència durant tres dies de la mare, les dues joves viuran en una intimitat que fa que el retrat sigui una creació compartida que es converteix en testimoni del seu enamorament: totes dues son subjectes creatius i de desig. Amb la complicitat de les actrius Noémie Merlant i Adèle Haenel, companya de la cineasta, Céline Sciamma mostra aquest enamorament a través de les mirades i l’acostament dels cossos. La norma social s’imposa, però l’amor que l’ha transgredit resta a la memòria per sempre més. Invocant de manera explícita el mite d’Orfeu, l’objecte de l’amor desapareix, però es transfigura en poesia.

Amb Retrato de una mujer en llamas, que poua en el llegat pictòric mostrant els interiors amb contrallums barrocs i els exteriors davant del mar amb referents romàntics, Sciamma revisa i subverteix el relat tradicional de l’artista (l’home com a creador) i la model (la dona com a inspiració). I així presenta una relació entre dones en igualtat que també creen un vincle fort amb la criada de la casa, la seva còmplice, i se senten a prop d’unes dones que, reunint-se de nit en una platja, canten Fugere non possum. Només han pogut fugir del destí imposat durant tres dies que la bellesa de la pel·lícula de Sciamma també fa que puguin ser inoblidables per als seus espectadors.