Dones transversals

La dramaturga i directora Carlota Subirós se sent una dona molt feliç que, als 45 anys, “ja donava per descomptat” el feminisme. Va prendre consciència de la dimensió d’aquest moviment arran de l’encàrrec de tres anys d’una lectura al CCCB per completar un curs de Feminimes / activismes de l’Institut d’Humanitats de Barcelona. Aquella lectura única ha crescut ampliant la mirada de les dones en l’època i la dimensió. Ara comprèn des del discurs de Clara Campoamor a les Corts de la Segona República, en què va aconseguir el dret de vot de les dones (un 1 d’octubre, precisament, se sorprèn Subirós), fins al text “ecofeminista” del pronunciament en la Conferència dels Pobles sobre el canvi climàtic, del 2010. Grrrls!!! es podrà veure demà a La Planeta i el 26 de novembre en una sessió única al CCCB que es vincula a l’exposició Feminismes, l’avantguarda feminista dels anys 70, que estarà oberta fins a l’1 de desembre.

El director del Temporada Alta, Salvador Sunyer, és refractari, d’entrada, a representacions de manifestos en què acaben assistint-hi “els convençuts” per la causa. Però admet que és necessari “saber d’on venim per saber on hem d’anar”. I està convençut que Carlota Subirós, que sempre està assajant fórmules noves, fugirà dels tòpics i sabrà donar una dimensió artística i de contingut reivindicatiu.

La dificultat de la directora (que ha treballat conjuntament amb Susana Arias i Cristina González Delgado en la documentació) en la construcció d’un collage de rèpliques ha estat renunciar a molts textos i deixar-ne només fragments de quinze discursos, prou significatius. Ha fugit de la voluntat enciclopèdia i s’ensenyarà (projectat al fons d’escena) qui i quan va pronunciar aquelles paraules –que poden sonar molt actuals i haver estat dites dècades enrere–, que responen totes a una necessitat: definir què és una dona i la necessitat de donar-li veu.

La veu del feminisme s’ha anat transversalitzant. Si al principi eren opinions molt intel·lectualitzades de dones de família benestant, de mica en mica s’ha anat diversificant. I Subirós posa d’exemple que de “la cambra pròpia” que reclamava Virginia Woolf per a les dones en el seu assaig (“més tard plantejaria quins mobles hi havia d’haver, a qui s’hi pot convidar...”, evoluciona aquella idea mare, celebra Subirós) es passa al lema que reclama “menys cambres pròpies i més patis comunitaris”, que també enllaça amb una altra línia de debat feminista per col·lectivitzar. “Angela Davies deia al CCCB el 2017 que Europa ja no és blanca, ara es pot concloure que el feminisme ja no és blanc”, remata Subirós. Dins de la quinzena de textos hi ha espai per a la intersexualitat: El Manifiesto para la insurrección transfeminista del 2009 que va elaborar la Red PutaBolloNegraTransFeminista aborda la qüestió de gènere i refusa el binarisme sexual. Subirós ha traduït també el manifest de la Guerrilla Girls (1985) que advertia la poca presència de les dones pintores als museus i la seva contínua aparició com a model nua (“ha d’estar despullada una dona per poder entrar al Metropolitan Museum), una reivindicació que comença a transformar el discurs museogràfic dels grans equipaments. Aquest mateix tema es va abordar la temporada passada en dues propostes com Unheimlich (Atrium, 2019) o Fem (la llista de Lourdes), a l’Àtic del Tantarantana, 2019.

‘Una lluita constant’

A Una lluita constant (Sala Beckett, 2018) Subirós va començar a experimentar documents que s’elaboraven sobre l’activisme. I el feminisme va ser un dels fils que hi va aparèixer puntualment. El teatre documental, admet, està molt vinculat a un corrent de teatre polític perquè intenta exposar idees pures a escena i contraposar-les amb una certa poètica escènica. D’aquella obra només es va poder fer un bolo. Pel que fa a Grrrls!!! aspira a multiplicar-ne les funcions.