Estranya calidesa distant

Cla­dio Tol­cac­hir busca noves for­mes d’expres­sar el buit dalt del tea­tre. Torna al tea­tre de per­so­nat­ges i de paraula després d’Emi­lia y Dinamo. El que mana en l’escena són les emo­ci­ons dels dos per­so­nat­ges, molt ben inter­pre­tats per Lau­taro Perotti (un habi­tual en les pro­duc­ci­ons de l’ànima de Tim­bre4 de Bue­nos Aires) i Santi Marín (que ha sabut absor­bir molt bé els tem­pos i la den­si­tat d’inter­pre­tar sense quasi cap més recurs que la paraula). Próximo narra la relació d’una amis­tat d’ordi­na­dor, que es va con­so­li­dant, tot donant el moment de segu­re­tat de cada un d’aquests dos per­de­dors emo­ci­o­nals. Són cosins d’aque­lla mítica La omisión de la fami­lia Cole­man. Hones­tos i incapaços de sor­tir del remolí polític i social que els té atra­pats i amenaça d’ofe­gar-los.

La difi­cul­tat de Próximo és la de mos­trar cali­desa, ins­tants de con­fidència, entre dos des­co­ne­guts. Com­par­tei­xen la deso­ri­en­tació, viuen als antípodes geogràfics i soci­als. L’un és un actor d’èxit, fill de polític amb molts con­tac­tes. L’altre és un immi­grant argentí sense papers que ha vol­gut fer for­tuna a Austràlia, sense ni tan sols domi­nar l’anglès.E l remolí els va ofe­gant i només tro­ben l’estrany con­sol de ser sin­cers fins a ena­mo­rar-se de l’altre. Tol­cac­hir juga a la pos­si­bi­li­tat que es retro­bin. Un salt mor­tal de ficció que sona­ria abso­lu­ta­ment fals en qual­se­vol trama, però que ell con­ver­teix en pos­si­ble perquè els per­so­nat­ges es fan de carn i ossos, amb ànima i con­tra­dic­ci­ons. L’espai es va trans­for­mant. Els actors mai s’arri­ben a tocar, ni a mirar-se els ulls. Són espe­rits en el pis de l’altre. La relació evo­lu­ci­ona a mesura que s’ensorra la rea­li­tat fan­ta­si­osa de cada indi­vidu. Els cal tro­bar-se, però Tol­cac­hir, intel·ligent, deixa que sigui l’espec­ta­dor qui tan­qui la història.