Amb llum i valentia
Maria Climent debuta amb la novel·la ‘Gina’, una obra breu amb molts temes intimistes en què evita el melodrama autocomplaent
Les contraportades solen ser molt exagerades, fins i tot directament falses, per això costa creure el que et venen. La de Gina, debut de Maria Climent que ha publicat L’Altra, s’ajusta prou a la realitat: “Escrita amb delicadesa i molt sentit de l’humor, i amb una profunditat sorprenent i il·luminadora, Gina és una novel·la poderosa i original, plena d’una vitalitat molt contagiosa.”
No obrirem ara el debat sobre els defectes i virtuts de l’autoficció, però sí que direm una obvietat: quan una novel·la té una qualitat que supera amb escreix uns mínims, no importa gens què és autobiogràfic i què no. Per cert, Gina es pot llegir a Alfaguara en castellà, amb traducció de la mateixa autora, que és traductora i community manager.
Maria Climent (Amposta, 1985) no amaga que té un element en comú amb la seva protagonista, i cal saber-ho, perquè carrega de valor el seu text. “Em van detectar l’esclerosi múltiple fa vuit anys. Comparteixo amb la Gina una premissa, i és que els neuròlegs em van dir que si volia tenir un fill el tingués llavors, perquè alguns tractaments no són compatibles amb l’embaràs. Era una putada, però un bon inici de novel·la. A partir d’aquí, comença una història que sí que és ficció, ambientada en llocs que conec molt”, com les Terres de l’Ebre, el barri de Gràcia de Barcelona i París, explica Maria Climent.
“La Gina és jove, s’està trobant amb problemes grossos, però té ambicions, entusiasme, ganes de viure... Volia retratar aquest xoc, què passa quan et diagnostiquen esclerosi, que sol ser entre els 20 i els 40 anys, una època en què comencen tot de projectes professionals i personals.” I això fa, en una novel·la en què mai cau en el melodrama, perquè, de fet, la malaltia és el tema troncal però en absolut omnipresent, i està acompanyat de molts altres. “Tenia una llista de temes que volia tocar, com la por, l’amor, l’amistat, la mort..., temes molt grandiloqüents, però crec que al final Gina va de fer-se gran, de com una persona passa de ser jove a fer-se adulta.”
La veu narradora és ebrenca, en l’original català, cosa que es va decidir a última hora, perquè només ho era en determinats fragments. L’obra és molt episòdica, amb salts en el temps i un ventall de personatges que acompanyen la Gina i les seves circumstàncies, perquè Climent està acostumada a escriure textos curts. La va començar fa dos anys i va trigar quatre mesos en escriure-la, tot i que la tenia pensada des d’una mica abans. “Vaig començar amb una mena de narracions, fins que vaig decidir explicar part de la meva història, amb un final previst, però hi va haver un gir i hi vaig afegir l’Elizabeth i tot va tenir més sentit.” Un personatge, l’Elizabeth, que serveix per tocar el tema de les opcions sexuals, cosa que Climent fa amb l’elegància de la resta, sense jutjar.
Climent se sent pressionada perquè està rebent molt bones crítiques, sovint amb el final “a veure com serà la segona”. Confessa que no té una nova història, de moment. “No sé si en una pròxima novel·la el tema de l’esclerosi hi serà, probablement no.”
Aquesta malaltia és com una espasa de Dàmocles, perversa. “No saps mai com continuarà la malaltia, demà mateix pots tenir un brot i quedar-te en cadira de rodes... T’has de reeducar davant la vida. Hi ha moments en què cal patir, doncs es pateix, perquè és inevitable, però la meva manera de veure la vida i explicar les coses és la de la novel·la”, plena de llum i valentia. I humor. “Si davant dels drames més terribles ets capaç de fer broma i de riure’t de tu mateixa, penso que ja has guanyat.”