Descobrint els altres

El primer esdeveniment de “categoria turística” que va tenir lloc a terres catalanes, segons la prospecció que al seu dia va fer Manuel Costa-Pau (Garriguella, 1936-Girona, 2016), va ser l’estada hivernal que Georges Sand, seguint el malaltís Frédéric Chopin, va fer a Mallorca el 1841. A l’editor i escriptor empordanès, però, d’aquella visita romàntica, vista des de la perspectiva de l’any 1966, el que més l’interessava era el vaixell de rodes, una mica de joguina, en què la parella havia arribat a l’illa, i la possibilitat, suggerida per un amic, de comercialitzar-ne reproduccions en miniatura per endossar-les al creixent mercat d’estiuejants. D’una anècdota que la literatura havia abordat històricament com un drama apoteòsic, n’acabava de bastir una petita teoria antropològica: el romanticisme ha mort, l’economia del dia se sustenta en la rèplica i el pastitx, i els amics, sobretot si són de l’Empordà, seran sempre un meravellós tresor.

Aquests podrien ser, amb algun altre que Manuel Costa-Pau va anar escampant entre les pàgines per relligar un document francament amè, els tres pilars fonamentals de Turistes, sirenes i gent del país, un assaig que, publicat per primera vegada l’any 1966, quan el fenomen de les vacances en massa tot just despuntava, planteja una visió global i inèdita fins aquell moment del desconcert i la picaresca, del sentiment d’oportunitat i també de pèrdua, que la invasió d’estrangers, sobretot, va despertar a les poblacions proveïdores del nou manà del “sol i platja”. El llibre, acollit quan es va publicar amb grans elogis per la seva perspicàcia i novetat, torna ara a les llibreries en una reedició que el mateix Costa-Pau havia començat a corregir i que els seus fills publiquen a l’editorial que havia fundat a principis dels noranta, Llibres del Segle .

Al cap de més de cinquanta anys, probablement hem refinat els mètodes de captació de divises, però substancialment encara ens podem reconèixer en el mirall que Costa-Pau ja ens plantava al davant, amb molta astúcia, molt de sentit de l’humor, moltes anècdotes personals i moltes dades incontrovertibles a la mà; per exemple, que les curses de braus van ser introduïdes tardanament al nostre terrer i arran de “l’uniformisme que van portar les estructures borbòniques”; o que “la dimensió gangsteril del nostre litoral” ja començava a explotar-se turísticament a principis dels seixanta, o que “l’ordenació dels serveis a les platges secundàries és un galimaties”, però no pas menor que el de “la marina suburbial de les ciutats grans”, on “la munió proletària” es banyava en una aigua infecta. Són només tres mostres espigolades de manera aleatòria del volum que serveixen, de tota manera, per fer memòria del pensament crític que dirigeix tota l’obra de Costa-Pau, un autor que posa permanentment en dubte les idees assumides, en particular la del bon burgès, blanc i cultivat, en oposició a l’obrer que s’havia ben guanyat el dret a les vacances pagades. No s’oblida tampoc que al paradís del flamenc, la sidra i el flirt, encara hi pul·lulaven agents amb tricorni, ni que l’Església, els alcaldes i la Guàrdia Civil exercien “un trinomi activíssim, una estreta col·laboració per al manteniment de la dignitat ciutadana”.

Per saber-ne més, avui l’historiador Enric Pujol, que n’ha escrit l’obertura; l’escriptor Joan Ferrerós, i l’editor i poeta Roger Costa-Pau, fill de l’autor, presentaran el llibre a la seu provisional del Casino Menestral de Figueres, als antics jutjats (20 h).