Considerat un autor maleït, el britànic Steven Berkoff (Londres, 1937) va estrenar Decadència a Londres el juliol del 1981 en l’inici del thatcherisme. El context polític i social del Regne Unit durant els anys vuitanta és cabdal en el text d’aquesta crítica punyent, en format de comèdia pensada per a dos actors per interpretar dues parelles, sobre l’aristocràcia i la lluita de classes en una societat, la britànica, encara ara molt classista i on les diferències socials perviuen i es remarquen amb els tòpics i l’accent. La parla indica si vas estudiar a l’internat i si el teu món s’hereta per llinatge. L’altra, l’anglès que mastega xiclet, de maneres rudes, ha escalat socialment i enveja un món al qual pot accedir, el de les gambes, el caviar, el xampany i la cacera de la guineu, però que mai li serà propi, com no ho serà l’accent o la distinció. A partir de les relacions del matrimoni entre Sybill i Steve, amb els seus respectius amants, Les i Helen, el text de Berkoff vol mostrar la decadència de l’alta societat britànica i dels seus governants conservadors. I els desemmascara, treu la careta a la dirigent classe alta britànica: racista, xenòfoba, antiirlandesa i antisemita. L’adaptació que n’ha fet Glòria Balañà i que Temporada Alta va estrenar divendres a La Planeta, amb uns excel·lents Carles Martínez i Míriam Alamany, recull aquesta essència del text de Berkoff i sobretot la seva vigència. En un moment de l’obra, Les descarregarà la ràbia perquè sap que no podrà ser mai com Steve, que encarna “el poder, la forma i la classe”. Decadència traspassa i si el text aconsegueix fer arribar tots aquests matisos és mèrit de la traducció, amb una gran riquesa en les expressions i el llenguatge de caràcter més sexual, que el fan deliciós i no llibertí.