Crítica
teatre
Companys de ‘free tour’
La colla de La Ruta 40 ha tornat a fer una peça de creació contemporània. Se’n van sortir amb nota amb el documental Una lluita constant, sota la direcció de Carlota Subirós. Ara, han desplegat un relat encantador de serps amb Ferran Dordal dominant i enfilant les cobres fins a les cúpules de les catedrals. Aconsegueixen que el públic s’hi impliqui, respongui a preguntes i, sobretot, els resolgui un espai escènic en transformació... sense quasi moure’s de la butaca. Hi ha una empatia constant, de bevedors de cerveses irlandesos, d’una capacitat de desenvolupar un discurs espontani brillantment i que deixen la conversa a mitges per fer-se escoltar més. Qui no ha compartit el somriure amarg d’un free tour. de saber-se turista sense voler-ho ser?
La Ruta 40, que fins ara, s’havia caracteritzat com a companyia que posava en peu textos teatrals de diferents èpoques (des d’El llarg dinar de Nadal a Cúbit, de Josep Maria Miró o una versió de Pinter a La Col·lecció per citar-ne alguns) ha estat la companyia encarregada de programar un cicle al Lliure. A part de programar-se i regalar-se (i regalar-nos) aquesta joia desenfadada i carregada de contradiccions honestes, han convidat altres propostes d’Azkona& Toloza, d’Alícia Gorina i tenen pendent la invitació als Atresbandes. La Ruta 40es posiciona amb les companyies postdramàtiques (escapçant personatges i relat per buscar sorpresa i veritat).
Ben bé com un viatge (iniciàtic, o no). Com en qualsevol travessia és cabdal triar els companys de viatge. Els de La Ruta 40 estan pletòrics d’haver-se trobat i de compartir trajectes amb unes autories encara a reivindicar i donar-li un espai visible i constant; en definitiva, són una guia ideal per al viatge que s’ha proposat el nou equip directiu del Teatre Lliure.