Víctimes de la contracultura

Un documental que va impulsar Joaquim Jordà mostra el moviment «underground» dels 70 i el consum d'heroïna

Volien viure el màxim nom­bre d'experiències i revol­tar-se con­tra els vells ordres esta­blerts, van decla­rar la guerra al sis­tema poli­ti­co­so­cial i van voler abo­lir esque­mes com el de la família patri­ar­cal. A finals dels 60 i durant els 70 van ser mar­gi­nats, des­en­can­tats, fre­akies, hip­pies... habi­tants de la con­tra­cul­tura i tot el que es qua­li­fi­cava d'under­ground, és a dir, soter­rani. I cami­nant pel cantó fosc de la vida van topar amb l'heroïna. «És un món en el qual hi ha molt dolor i molta mort. El procés ha estat llarg i hem tin­gut mol­tes difi­cul­tats perquè la gent parlés de l'heroïna», indica Laia Man­resa. Ella havia coes­crit guions de docu­men­tals de Jordà com De nens (2003). Havien comen­tat les pos­si­bi­li­tats d'aquest tre­ball en con­cret. «Estàvem mun­tant A través del mirall, i ell [Jordà] em va dir que estava per­dent les ganes de viure. Vam par­lar d'aquest docu­men­tal i em va dir: ‘Ves fent'», recorda Man­resa. Des d'ales­ho­res el seu objec­tiu va ser inten­tar donar veu a les vícti­mes per cons­truir el guió, i van deci­dir recu­pe­rar el tes­ti­moni de qua­tre per­so­nes que havien mort pel con­sum d'heroïna: Pau Mal­vido (pseudònim de Pau Mara­gall, germà de l'expre­si­dent de la Gene­ra­li­tat), Mercè Pas­tor, Pepe Sales i Juanjo Vol­tas.

Els rea­lit­za­dors han uti­lit­zat alguns docu­ments enre­gis­trats pel mateix Jordà a For­men­tera l'any 1969, així com un con­cert de Pau Riba al Saló Price als 70. El mateix Riba –que va estar casat amb Mercè Pas­tor, de la qual es repassa un diari per­so­nal– és un dels entre­vis­tats. El músic i poeta va com­par­tir aque­lla època i la recorda com un forat en la història recent del qual ningú parla. «Tot el que passa ara sobre la crisi econòmica i ecològica nosal­tres ja ho vam veure i ho vam dir!», diu en un moment del docu­men­tal. Riba rei­vin­dica que algú ana­litzi i tre­gui con­clu­si­ons d'aquest moment històric.

Eines per al debat

«Volíem que el docu­men­tal fes par­lar d'una època i d'unes acti­tuds, donar eines per al diàleg i el debat més que no pas plas­mar una poètica per­so­nal nos­tra», explica Sergi Dies. A banda de Riba, hi inter­ve­nen altres tes­ti­mo­nis com ara Lulú Mar­to­rell, Joan Car­les Usó, Joan Senent Josa o els pares de Juanjo Vol­tas. El docu­men­tal mos­tra les espe­ran­ces d'aquesta gene­ració per can­viar el seu món, des de la cre­ació artística, des de la política... Dibuixa també el con­sum habi­tual de dro­gues, el sexe lliure, i l'addicció fatal a l'heroïna, que expe­ri­menta un incre­ment de con­sum espec­ta­cu­lar a l'Estat sobre­tot als anys 80 –després s'iden­ti­fi­ca­ria direc­ta­ment amb delinqüència–, fins al punt que era més fàcil tro­bar heroïna que hai­xix. La història d'alguns dels afec­tats passa per gran­ges de des­in­to­xi­cació. Els que van recórrer aquest camí tan dur i se'n van sor­tir, van tenir seqüeles per sem­pre i aquí reten el seu par­ti­cu­lar home­natge als com­panys.

Morir de dia, amb dedi­catòria afec­tu­osa al seu impul­sor, Joa­quim Jordà, és una ini­ci­a­tiva del màster en docu­men­tal de cre­ació de la Uni­ver­si­tat Pom­peu Fabra, en la qual ha col·labo­rat La Vir­reina Cen­tre de la Imatge (on avui hi haurà dues pro­jec­ci­ons, a les 19h i a les 21h). La pre­sen­tació del docu­men­tal sig­ni­fica la clo­enda de la pro­gra­mació audi­o­vi­sual com­ple­mentària a l'expo­sició Guia secreta de la Ram­bla, així com un afe­git a la mos­tra dedi­cada a Ocaña.

el contrapunt

Agulla letal

JAUME VIDAL

La droga, malauradament, va associar-se a la cultura. A Catalunya, el porro va esdevenir la clau d'entrada a la cultura hippie. El porro era rialler i ocurrent i permetia escoltar amb delit la música progressiva i psicodèlica. També percebre noves sonoritats de les paraules i descobrir matisos, fins aleshores ocults, a pintures i dibuixos. La droga com a camí per augmentar les percepcions va ser una mentida que va embrancar a molts joves a anar més lluny i va aparèixer la xeringa, que va causar macabres estralls a finals dels setanta i a principis del vuitanta. Cal que quedi clar als joves d'avui que aquest no era el camí de la creativitat, sinó una ràpida drecera cap a la mort.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.