Foguera de les veritats

Jango Edwards va construir un exèrcit (Fools militia) al Fòrum 2004. Ara, Comando Señoras recupera aquell esperit transgressor i s’atreveix a combatre tots els tòpics. Alicia Reyero, dramaturga i directora, apel·la que, sota el seu prisma, el teatre i la cultura són política. Elles no fan una obra de teatre estètica (tot i que també), sinó que la utilitzen per projectar el seu manifest, a còpia d’humor negre, valentia, generositat i empoderament.

Ataquen sense pietat aquelles formes que permeten els privilegis del patriarcat. I fan ben fet. De la massa que batega a un mateix compàs, n’emergeix una veu. La d’una d’elles, que passa a ser la de totes. El resultat és una peça compacta que evoluciona amb moments genials, com ara la coreografia amb la bossa de mà com a arma violenta, o emocionals, com per exemple les denúncies de quan deurien ser violentades (amb un vestuari ben divers per demostrar que el masclisme impune no es frena amb res).

Fartes d’una educació que les ha incitat a ser les curadores de la llar, a ser les que només poden escoltar, a acceptar el sexe passivament, es rebel·len en una mena de catarsi en què les jaquetes, les faixes i els talons s’amunteguen en el que podria ser una foguera alliberadora, de les veritats. Es mou en paràmetres similars als de Rebota, rebota y en tu cara explota, o Akelarre,a la por de la vulnerabilitat d’Aüc, i a la reclamació de Barbes de balena o Màtria. Hi ha una vintena de dones que marquen un límit a una època. La celebració de la llibertat de les veïnes del Raval Souvenirs, l’Antic Teatre, s’ha fet intergeneracional.