Pepa Flores ‘versus’ la fira de les vanitats

Pepa Flores ha tingut la mala sort que dues de les seves filles (l’actriu María Esteve i la cantant Celia Flores) han volgut ser artistes i que, afegint-s’hi l’emocionada Tamara Gades a l’escenari, anessin a recollir il·lusionades el Goya d’honor que l’Acadèmia del Cinema Espanyol li ha concedit més de trenta anys després d’haver-se alliberat d’un món on van explotar-la i abusar-ne sent Marisol i que va tractar-la amb sornegueria i fins menyspreu quan volia ser-hi una treballadora de la cultura. Segons les filles, però, les estava mirant a través de la televisió mentre rebien el premi en nom seu. Desitjo que l’amor de mare, en tot cas, no l’obligués a seguir la cerimònia en espera del moment en què les tres filles, que també ho són d’Antonio Gades, apareguessin en pantalla. Ho dic perquè, havent fugit d’aquesta fira de les vanitats i no acudint a una de les seves manifestacions extremes, podria haver-se empatxat amb tantes declaracions d’amor incondicional a la família del cinema espanyol amb l’orgull de formar-ne part.

Molts gremis tenen les seves festes i, si a més es reparteixen premis, és possible que tothom s’hi estimi molt o faci veure que s’estima. Però les del gremi cinematogràfic, sigui quin sigui el país on es facin, tenen la particularitat d’estar concebudes per fer-se visibles com un espectacle televisiu de llarguíssima durada en el qual, a vegades amb certa perplexitat, assistim a un joc d’ensabonades, a uns agraïments tan deguts com interminables, a un esclat d’emocions llagrimoses, a números humorístics de suposada gràcia i a bromes privades dites com si fossin públiques. A cada ocasió es repeteix el mateix i, per tant, no hauria de sorprendre tant de cofoisme, ni que sigui en el cas del cinema espanyol, i d’exhibicionisme, fet que empitjora a mesura que avança la cerimònia i els premis ja deixen de ser-ho per a aquells que, assumint la part tècnica de la creació cinematogràfica, resten a l’ombra i al marge del focus mediàtic: aquells treballadors que, com va dir Mariano Barroso en el seu discurs com a president de l’Acadèmia, “no són famosos, però imprescindibles” per a l’existència de les pel·lícules. A mesura que apareixien famosos i d’altres que encara aspiren a ser-ho més, però, podien fer-se estranyes aquelles paraules que Barroso (que, per cert, va tenir el detall de referir-se a Liberté, premiada a Canes i, com en el cas de les altres pel·lícules d’Albert Serra, nominada a res en els Goya) va dir presentant com a exemple l’homenatjada absent: “No som aquí per ser famosos, com ens va ensenyar Pepa Flores renunciant a la fama.” M’atreviria a dir que alguns dels presents semblen prou interessats a ser famosos.

Tot i que sembla que s’estimin tant, entre la gent del cinema espanyol també hi ha rancúnies, gelosies, rivalitats i manies. Per això, a vegades ha estat castigat Almodóvar, potser el més vanitós i el més talentós de tots. En aquest cas, però, els acadèmics s’han rendit davant de la refinada complaença amb la qual el cineasta s’autoretrata a través del seu doble cuqui Antonio Banderas. Parapetat darrere d’unes ulleres fosques, Almodóvar s’ho mirava tot com una mòmia estàtica que només esbossava un somriure quan els guanyadors (compresa Julieta Serrano amb un premi-homenatge) per Dolor y gloria li expressaven un agraïment. Ell, en tot cas, va tenir els seus minuts de glòria directa recollint els premis al millor guió i director tot presentant-se com a capdavanter del cinema d’autor i independent i declarant que tota la seva vida està lligada al cinema. Ningú no va tenir un record, però, per un home que, lluny de la fama, va demostrar el seu amor al cine tocant el piano per acompanyar les imatges de films silents: es deia Joan Pineda i va morir unes hores abans dels Goya.