Una boira a la mirada

Clarie Cayla prové del món de l’arquitectura, l’escenografia i l’interiorisme, però des de feia deu anys sentia cada vegada més la necessitat d’aprofundir en el llenguatge fotogràfic. Amb una petita Leica de butxaca, va començar a registrar esdeveniments quotidians, els fills, les excursions familiars, el primer bany de l’estiu, com si de fet prengués apunts a l’aire del que li era més proper, “com si la càmera més aviat fos un llapis i no una lent”. Podien haver estat estampes d’un àlbum de records com qualsevol altre, excepte que a Clarie Cayla la pertorbava que a les imatges sempre els faltés alguna cosa, que no li retornessin la vivència completa, sinó un fragment escollit, gairebé mort, amb la vida escapant-se per les vores. Va ser així com, fa un parell d’anys, va endinsar-se amb determinació en una recerca fotogràfica per donar forma al que de fet no en té: com fer emergir a través de la imatge l’empremta del record, que per naturalesa és immaterial? Assumint potser la seva qualitat fantasmagòrica a través d’una successió de capes que no congelen la imatge, sinó que la posen en moviment o, com diu l’artista, “procurant ser fidel, més que al record, al moment de l’acte fotogràfic, a allò que queda un cop no hi som”.

Amb el nom artístic de Brume, literalment “boira fina”, presenta per primera vegada, fins al 29 de febrer, una desena de fotografies fruit d’aquesta recerca a la sala Dolors Xabé de Sarrià de Ter amb el títol El lloc dels possibles. Amb humor, diu que ha decidit donar-se a conèixer amb “una petita retrospectiva”, però el fet és que hi ha prou maduresa en el seu treball perquè sembli l’obra d’una artista consolidada. “Amb vint anys no hauria pogut afrontar aquest treball, perquè em feia falta haver viscut”, comenta Brume, que obté les seves fotografies, datades entre el 2007 i el 2017, per mitjà d’una superposició d’imatges que copsen una realitat en fuga, esborradissa i tèrbola, tremendament suggestiva. Per als seus propòsits, ha renunciat també als marcs convencionals, que condicionen la mirada, diu, imposant-li el marc d’una finestra rectangular, i els ha substituït per construccions de fusta que propicien visions obliqües o fins i tot camuflades, com la d’un autoretrat piramidal mig ocult en una paret cantonera. De fet, una de les fotografies més espectaculars és quasi una superfície velada, excepte per la presència difusa del rostre de la seva parella, el també artista Xavier Escribà: “La meva màxima aspiració seria fotografiar allò que no es veu.”