Avui a les sis, a l’auditori de la biblioteca Carles Rahola de Girona i dins la Setmana dels Premis Rahola , Jordi Soler i Font, ninotaire, periodista, escriptor, actor i fotògraf, vinculat des de fa molts anys a aquest diari, rebrà l’ homenatge a una vida dedicada a la creació i l’humor. Organitzat pel Col·legi de Periodistes, en una taula rodona titulada: L’actualitat dibuixada. Informar i opinar a través de l’humor gràfic, que serà conduïda per la periodista Gemma Busquets, tres dels grans il·lustradors catalans –Jaume Capdevila, Kap, Miquel Ferreres i Joan Antoni Poch, JAP– explicaran el seu procés creatiu, però, sobretot, acompanyaran un geni amagat, modest, que ha sabut transformar les complicacions d’una vida al límit en un tractat d’humor àcid i surrealista.

La primera intenció era fer-li una entrevista, però la conversa es va allargar i amb l’Hèlios, fórmula abreujada de l’original: Heliogabalus Imperator, que va ser el pseudònim escollit per als seus primers treballs, vam decidir que el millor seria parlar sense encotillaments i quan li vaig preguntar què li semblava l’homenatge, seriós i precís, va contestar: “En fa il·lusió, però crec que no és necessari, el que he fet no té cap importància.”

Soler va veure la primera llum a Terrassa: “Perquè la família fugia dels bombardejos, però –assegura– vaig néixer allà com podia haver nascut una mica més amunt o una mica més avall.” Acabada la guerra, la seva mare, Maria Assumpció Soler, gran pedagoga i millor escriptora, va anar a fer de mestra a Palafrugell i es va veure obligada a deixar-lo tutelat a Badalona, a casa d’un avi oncle, home estricte i capficat que el noi fos una persona de profit, i mai va mirar amb bons ulls la passió pel dibuix, ni la imaginació desbordant d’un nebot que vivia entre la fantasia i la realitat. Als onze anys va anar a viure a Barcelona i quan en va complir catorze va aterrar a la ciutat de l’Onyar. Jordi Soler, que tenia un esperit urbanita, es va trobar una societat morruda i poc donada a les variacions en la qual, malgrat la corcadura imperant: “Hi vaig fer amics com l’Enric Marquès, en Carles Vivó, en Josep Tarrés, l’Antoni Varés o en Pius Pujades, que jugaven una lliga al marge de les convencions.”

Va començar a treballar en una empresa de fotogravat propietat de Jaume Sureda Prat, i allà va fer les primeres passes en el món del periodisme: “A la revista Usted, on no cobrava res però el 1955 em va permetre entrevistar Paco Rabal, que estava rodant El canto del gallo, quan van transformar els carrers del Barri Vell en els d’una capital comunista fosca i sense futur.”

Obert de ment i trencant estereotips, el 1958 va ser acusat d’un delicte contra la religió catòlica i condemnat a tres mesos i un dia de presó: “Estàvem veient un assaig de la Passió i amb en Pius vam començar a fer rodolins. En Joan Ribas ens va dir que els mecanografiéssim; un falangista els va descobrir i ens va denunciar a la policia.” I va protagonitzar alguna de les pel·lícules amateurs del moment. A És ben difícil de matar el petit monstre que tots portem a dintre, que va dirigir Jordi Lladó, va ser el nou Gregorio Samsa capficat perquè el seu rostre reflectit al mirall era una ampolla de sifó. Roc, d’Antoni Varés, l’havia de protagonitzar amb Patricia Chaplin –que ell i en Vivó havien batejat com Miss Palangana i passava temporades a la Residència Internacional, un oasi de cultura i llibertat–, però la filla d’en Charlot els va deixar penjats i van anar a buscar la Carme Trèmols a Figueres. Mentrestant, en les nits extraordinàries de l’Arc, es va enamorar d’una noia madrilenya, cunyada de Paco Camino, amiga de Gloria Stigman –la bellesa que va fer perdre els trucs a Víctor Gómez Pin– i se’n va anar a viure a la capital de l’Estat. Treballava fent una revista de publicitat a Alcalá de Henares. “Va anar malament, va ser un desastre; em vaig divorciar i vaig tornar a Girona.”

Onze anys després, la ciutat havia canviat, però els amics es mantenien fidels. Va fer ràdio i en Pius Pujades li va oferir publicar una tira en un nou rotatiu batejat am el nom de Punt Diari. Era a principis dels vuitanta quan els lectors es van trobar amb les aventures d’en Sísif, un ninot surrealista donat a la crítica i inspirat en un personatge real: “En Sísif va sortir per acollonar un cap que tenia a Madrid i que havien nomenat a dit. Deia que el català era un dialecte i no sabia pronunciar la ny.”

Fotògraf lúcid i meticulós, articulista brillant, dibuixant impenitent, mestre dels mots encreuats, li va costar superar determinades addiccions –alcohol i tabac– quan, entre Girona i Lloret va trobar l’amor de la Carme i, amb ella, un precís sentiment de felicitat: “Ens vam estimar molt, però li van detectar un càncer, va morir el maig del 1996, i em vaig tornar a sentir molt sol.”

La solitud que l’havia acompanyat des de la infància, quan el van separar de la mare, i havia arrossegat a l’estada a Madrid, han fet que es refugiés en una nova família. “Quan era jove –assegura– fèiem servir el surrealisme per fugir mentalment de la situació miserable que es vivia a Girona; avui que soc més gran, a la redacció d’El Punt Avui em sento acompanyat. A més, he conegut Fernando Arrabal. Quan vaig arribar a la jubilació em van dir si volia plegar, i avui continuo amb en Sísif i pensant mots encreuats.” Fent un salt enrere, torna als anys seixanta, a l’exposició sobre l’humor en què va participar amb en Varés i en Vivó: “Hi vaig presentar una sopera amb un líquid blau en què hi flotaven taps de suro. La gent preguntava: però això què és? Jo contestava: no ho veuen? Sopa de taps, i és molt bona.” Un geni desconegut que cal cuidar.