Ni crític, ni nostàlgic

Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963), professor, crític literari, articulista i, sobretot, escriptor, amb una vintena de títols i una dotzena de premis en què hi ha els més destacats de les lletres catalanes, presenta Memòria ‘vintage’. De l’home a la Lluna a ‘Pulp Fiction’ (Empúries), amb il·lustracions de Miguel Bustos.

El llibre recull la memòria dels anys setanta, els vuitanta i fins a la meitat dels noranta, com indica el subtítol. “És una memòria local i generacional”, admet Pagès, perquè si hagués nascut a Reus o a Balaguer, i si hagués tingut deu anys més o menys, els records serien diferents.

No és un llibre gens estrany en la producció de Vicenç Pagès, perquè en la seva obra “sempre hi ha un afany de classificar, ordenar, de catalogar, d’entendre..., de donar sentit a l’experiència vital i cultural”, afirma l’editor Josep Lluch, i hi afegeix que Pagès parla d’una generació que “fa de frontissa entre l’era analògica i la digital”. “No cau en els tòpics i mira d’enfangar-se poc en la nostàlgia”, conclou Lluch.

El punt de partida va ser una secció d’una vintena llarga d’articles que va publicar a El Punt Avui, tot i que també ha reciclat altres textos. “Va començar com a diccionari i ha acabat com a enciclopèdia; de fet, és un llibre d’història recent, de coses que hi eren i ja no hi són, explicada des de dins”, comenta Vicenç Pagès.

“No em sento representat pel relat d’aquestes dècades, que és banal, comercial, globalitzat... Es parla dels anys seixanta i setanta com si això fos Califòrnia, i aquí teníem un senyor que es deia Franco; quan a Califòrnia va ser un moment d’alliberament, aquí ens estaven donant pel sac i hi havia el garrot vil, però també hi havia gent jove a qui passaven coses divertides.” Per tot plegat, “no vol ser ni un discurs crític, ni un discurs nostàlgic; són 400 entrades que, per acumulació, van generant un cert clima variat, moments bons i dolents: hi ha cultura, política, família, filologia, tecnologia... I també hi ha entrades conceptuals, com ara absència, que és la primera”.

El llibre té 400 pàgines i entrades, entre absència i zoom, i també un annex enciclopèdic amb exemples de cadascuna de les tres dècades i, naturalment, un índex general. A més, hi ha cites de desenes de textos literaris i de cançons i relacions internes destacades en negreta.

“Som la generació més avorrida de la història, per això tot ens duia cap a la lectura; ha canviat molt el consum cultural, el cinema, la música... Parlo de coses que vaig viure directament; no m’he documentat gaire perquè no té intencions viquipèdiques.” Per això hi ha gent que hi pot trobar a faltar determinats referents, cosa que no importa a l’autor: “No he volgut fer una obra en què ningú se senti representat, perquè la memòria és personal i desordenada, però, inevitablement, també hi ha molts aspectes compartits amb altra gent.” Un exemple: “Made in Japan, de Deep Purple, per a mi té més importància que Johan Cruyff, perquè el futbol no pesa gaire dins la meva memòria”, confessa.

“Si això ho llegeix gent jove, potser entendran coses que ara se’ls escapen, perquè hi ha tot d’aspectes que van contribuir a formar gent; la gent hi és, però els aspectes ja no hi són”, afirma Pagès.