“No és una antològica però sí una mostra del que m’agrada”

Vaig néixer a Arenys de Mar, des de molt petit tenia afició per la pintura i el color, i la meva família em va enviar a aprendre amb el senyor Joan Barrera, que era un escultor que es dedicava a l’art funerari i em va ensenyar el dibuix al carbó. L’any 1964, després d’una temporada a Manresa, la família va arribar a Girona.

No ho cregui; Manresa ja era grisa, però allà em vaig aficionar a l’escalada, i cada cap de setmana feia els cims de Montserrat. Ho vaig trobar a faltar quan vaig arribar a Girona; sort que uns col·legues com en Salvador Martí i en Pere Franch em van acceptar quan feien sortides als Pirineus, i encara que era el més petit de la colla, després de superar uns reptes importants, en una cerimònia molt divertida i amb un toc de piolet vaig ser nomenat “cavaller dels Pirineus”. A Girona vaig començar a treballar a can Mascort arreglant màquines d’escriure, i més tard, a les tardes, vaig trobar una feina a la Papelería Española. El seu propietari em va preguntar si sabia dibuixar, i si primer em van encarregar els dibuixos per fer segells de goma, quan van ampliar el negoci feia les lletres per a rètols lluminosos i plaques de carrer.

Em vaig apuntar a la UEC (Unió Excursionista de Catalunya), vaig obrir vies noves d’escalada, i alhora continuava dibuixant i pintant. Era molt amic de l’Albina Varés, la filla del director de cinema Antoni Varés, i ella em va presentar en Fita, en Vila Clara, l’Isidre Vicens, que em van acollir, i finalment vaig conèixer l’Enric Marquès, que per casualitats de la vida coneixia la Maria (Crehuet), ja que s’havien trobat a París.

Podríem dir que nosaltres tres, juntament amb en Bep Marqués, l’Enric Ensesa Gironella, en Jaume Faixó i en Lluís Carreras, que portava la part tècnica, érem el nucli dur.

No teníem temps. Era l’any 1976, i tot estava per fer. Cada dia hi havia una història nova, o et venia la policia i havies d’anar a comissaria a donar explicacions. El governador, Armando Murga, ens marcava de prop. Cada dos per tres es presentava a les sales d’exposicions de la Rambla, que nosaltres administràvem, amb tres o quatre policies preguntant què estàvem fent. La situació va arribar al punt que li vam demanar una reunió per anar-lo a veure. No ens va rebre; ho va fer el seu secretari. L’Enric Marquès no es va conformar, i allà mateix va fer un míting que pensava que ens portaria a tots a la presó.

El primer que va reivindicar Carles Rahola va ser Presència. L’ADAG havia tingut un gran èxit amb l’exposició sobre els drets humans, vam considerar que era just reivindicar un ciutadà honrat assassinat pel feixisme, i vam decidir que impulsaríem una campanya centrada en la seva figura. Sobre un paper amb el seu rostre, cada un havia de fer una interpretació. La majoria dels artistes van respondre positivament.

Va ser quan vam portar l’exposició a Cadaqués. No sé si va ser Dalí que feia pocs mesos havia donat suport a Franco justificant l’afusellament dels militants d’ETA i del FRAP, o el seu secretari, en Sabater, que ens van dir que volia presentar-hi una obra. Li vam contestar que no ens semblava just. A la nit van penjar La sirenita. Davant la jugada dels col·laboradors de Dalí, vam decidir despenjar les nostres obres i tornar-les a Girona. A dalt del coll de Perafita ens va parar la Guàrdia Civil. Ens va deixar marxar, però quina va ser la nostra sorpresa que, arribats a la Rambla, ens van dir que la policia buscava a “la chica de Ordis”, o sigui la Maria, i ens va venir a buscar a un bar on havíem anat a sopar.

Ens van deixar anar. Després, amb la Maria, vam decidir convertir la casa d’Ordis en un taller de ceràmica, i al poble vam organitzar diversos muntatges culturals com l’homenatge a Picasso o a la tramuntana, que volien ser l’inici d’una gran moguda que impliqués tot l’Empordà. No va sortir bé. Més tard, i amenaçats per una hipoteca salvatge, haguérem de buscar feina a l’exterior. La Maria, a la ràdio a Castelló i jo, a Girona.

M’ho van oferir els Amics del Museu d’Art i no vaig poder dir que no. L’exposició que presento és una mena de recuperació. Em van trasplantar un ronyó, i ara que ho he superat, he batejat la mostra com Flâneur, que és el personatge que mira, que observa i absorbeix. No és una antològica però sí una mostra del que a mi m’agrada, i també pot agradar als altres.