Aquell escalf tan fred

L’artista Ángel Pavlovsky deia, sovint, en els seus xous, que una de les oportunitats del teatre és estar-se tocant amb desconeguts, tot compartint filera: l’encantava provocar promiscuïtat. L’artista convidava que se saludessin efusivament(amb petons inclosos). Aquesta sensació d’escalf d’estar compartint una història representada en directe no es va poder viure dijous a la nit, l’últim vespre abans que el teatre es veiés forçat a abaixar el teló per prescripció governativa. A l’Akadèmia Teatre en la representació de Per un sí o per un no van retirar les butaques i van mantenir les dues grades, com es veu a la foto.

A la Biblioteca de Catalunya, el regidor Marc Serra (que tornava al teatre gestionat per La Perla29 després que s’haguessin anul·lat funcions al Romea, on acompanyava Clara Segura i Bruno Oro a la comèdia Cobertura) convidava que el públic s’assegués on volgués, indicant-li la zona que li corresponia. Les entrades no anaven numerades. Les parelles seien juntes. Els solitaris quedaven en evidència, més desmarcats. Una fredor que, per sort, la contenció austera i la intensitat dels intèrprets va ajudar a connectar.

La Perla29 ha volgut reivindicar a Catalunya Jean Luc Lagarce, un autor que es prodiga actualment a França de manera similar a Wadji Mouawad. Només la fi del món, de fet, beu d’aquell teatre fosc de personatges anònims de Koltès, de qui en va ser coetani. L’obra revela amb una profunda intimitat la soledat del protagonista; en realitat, la incapacitat d’estimar-se entre els germans d’una família d’un poble de províncies. El que haurien de ser abraçades són retrets. L’ombra del pare (el fill gran va anar-se’n arran de la seva mort) encara plana sobre aquella relació, estroncada uns anys enrere. I aquell escriptor, aparentment personatge d’èxit que és popular per les seves novel·les, es mostra apàtic, incapaç de fer-se entendre. Li cauen a sobre tots els retrets que els germans havien anat podrint dins la seva ànima. La mare, distant, evita parlar del present, prefereix refugiar-se en un passat. I la dona del germà (la mirada externa) prova d’entendre i és capaç de percebre la raó de la tornada però no ho vol expressar.

Oriol Broggi signa una direcció molt austera en què amb prou feines es representa. Més aviat, només es diu. Però des d’una profunditat que corprèn. Com a l’adaptació de Solitud, d’Alícia Gorina. El cop de canell de la direcció de Broggi és mínim però eficaç. Els actors són personatges que diuen el text però, sobretot, que escolten les rèpliques dels altres. Amb una atenció magnètica. No cal cap trencament amb el quadre (per doblar, compartir papers). L’obra és dura. Sobretot, el dia del límit del terç de públic. Però els actors van saber connectar, dirigint-se als espectadors i deixant que el drama es desenvolupés amb tota la seva intensitat. La tensió escalfa des de la distància.