“La depressió m’ha regalat una segona vida que agraeixo i disfruto”

Sí.

Perquè m’he hagut d’enfrontar amb tot allò que abans de la depressió no funcionava de mi. I he hagut de fer un canvi i aquest canvi m’ha representat la felicitat. I aleshores penso que la depressió no ha estat un càstig, sinó una alegria perquè si no no hauria arribat al punt on estic ara. La depressió m’ha regalat una segona vida. Ara cada dia m’aixeco amb molta alegria.

Superar el procés m’ha donat unes eines per posar-me bé ràpidament si tinc qualsevol entrebanc.

No és un instant concret, és una acumulació de coses. Amb això de la depressió no saps si és una cosa genètica, si és una qüestió bioquímica o si és una cosa emocional. Jo opino que és una barreja de tot plegat i tinc la teoria que la gent hipersensible no està preparada per al món en què vivim. La gent així quan intenta posar-se al món no fa res més que rebre clatellots i això et porta a un baix nivell d’autoestima, que fa que cada dia baixis un graó més el teu nivell d’estabilitat.

El problema de la depressió és que comences un dia a no cuidar-te, l’altre encara menys i encetes un procés en què acabes en un forat del qual no pots sortir.

Jo vaig estar tot un any sense cuidar-me. Un any sense menjar bé, sense fer exercici, no em respectava com a persona.

Si allargues la situació esdevé una depressió. El problema és que tu no n’ets conscient, cosa que passa una mica més cada dia; no tens la percepció d’una depressió i et penses que el que et passa és una qüestió de caràcter i assumeixes que el que vius és el que et toca en aquesta vida, però aleshores arribes a un punt en què t’adones que has arribat a un estat que no és normal.

Els metges diuen que quan passes més de 15 dies en un estat continu de depressió se t’haurien d’encendre les alarmes.

És una bona reflexió. Des de la meva òptica la depressió té un sentit ridícul perquè no tens cap motiu per estat deprimit si ahir estaves content i avui estàs enfonsat perquè el que tenies ahir i el que tens avui és el mateix. I aleshores busques una excusa per estar deprimit, però tu ja estàs deprimit. El mecanisme és que ja et lleves deprimit però penses que es deu al fet que el cap t’ha fet la vida impossible a la feina o has tingut una enganxada amb el teu germà per donar sentit a aquesta tristesa, però la tristesa ja la tens. Aleshores hi ha tristeses que et venen de fora com la mort d’un familiar, i hi ha tristeses que venen més de dintre i són difícils de gestionar perquè no tens cap excusa per estar així. Aleshores vas caient, caient, caient i la meva idea és que cada cop ets menys capaç de generar serotonina i acabes anant del sofà al llit i del llit al sofà.

He aconseguit fer el llibre quan he pogut solucionar el tema. Vaig intentar fer-lo durant molt de temps, però cada vegada anava aprenent coses noves i el llibre se m’anava movent i, aleshores, fins que no em vaig cridar l’alto a mi mateixa no va ser quan realment el vaig poder fer. Quan ja m’aixecava alegre i amb ganes de fer coses va ser el moment de posar-me a fer-lo.

No sempre. El fet de ser un creador és una arma de doble tall. L’art m’ha castigat molt. Per un costat, tens un treball que et proporciona un espai per demostrar tot el que ets, però d’una altra banda tenim un ego que ens castiga molt. I també ser dona artista en aquesta societat no ens ajuda gens i el fet de ser feminista ha sigut un alliberament, per una banda, i per una altra, un càstig que m’ha fet pensar que no servia per a res. La depressió és una mica aquesta veueta que et diu que ets un desastre.

Crec que l’ego de l’artista t’ajuda per crear-te una protecció però al final et juga una mala passada. I el personatge que has creat es torna en contra.