L’home que volia passar la quarantena fent de dramaturg

L’home que volia sobreviure a la quarantena bastint una tragicomèdia d’amors retrobats, es limita tan sols a canviar bolquers mentre vigila de reüll el bull de la pasta italiana i frena els impacients del vermut Deluxe, i és que des del primer dia ha desistit de qualsevol activitat intel·lectual més enllà d’esguardar de reüll la còmoda on reposen les tortugues de la Clàudia Cedó regalades per una amiga convertida en àngel. Per això, l’home que no té clar si algun dia havia somiat ser ermità o supervivent en una metròpolis sense ànima, decideix desfogar-se esbossant un diari impersonal per resseguir amb deteniment les seves arrugues cavades amb l’eina afilada del desengany, i és aquí quan l’home que sempre havia escrit en tercera persona pren un mirall trencat per entrar dins seu gràcies a la quietud nocturna de la sala d’estar: l’espai bipolar on l’anarquia diürna és derrotada per la foscor de l’hora bruixa.

Així doncs, el fill de l’abundància es converteix en un explorador del propi abisme on el vertigen del ritme diari ha quedat tancat dins d’una gàbia d’or. Ja no hi ha treva, cauen les aparences i els enganys de l’home de vida respectable queden despullats a l’est de l’Edèn. Aquí és on torna el comiat a l’aeroport, la renúncia al perdó, l’encreuament vital que marcava un abans i un després, i la fabulació idíl·lica d’una hipotètica vida nòmada on el pla era l’avui i la quimera el demà. Silenci. El record de la versió original li du en sec una versió idealitzada dels anys on tot eren promeses sense sentit, petons sense final, llits de préstec, amors desmesurats i llençols sense ventilar. S’està fent mal, ho veu i ho sent, però no pot deixar d’explicar al diari qui era abans de vigilar una olla de pasta, quan, de cop, una angoixa hivernal li colpeja el pit amb la virulència d’un temporal sense brides. Para, s’aixeca, obre la porta i surt al carrer aprofitant la desatenció nocturna del confinament, i és en aquest precís moment de respirar la vida pausada de la ciutat adormida quan l’home que volia passar la quarantena fent de dramaturg descobreix que l’obra teatral d’aquest arrest sanitari hauria de tractar sobre el dolç enyor d’un passat idealitzat i d’un futur que mai arribarà. Així doncs, torna a casa, agafa el diari i n’esparraca amb delicadesa la primera pàgina perquè sap que és el punt de partida d’una història que, sincerament, no sap si serà prou valent per arribar-la a publicar.