Llibres

El final de la crisi que ens proposen des de la ficció

Sis escriptors de ciència-ficció imaginen diversos finals de la crisi sanitària actual

Hi ha espai per a l’esperança, però predomina una certa foscor realista

Ja veurem quin autor l’encerta més

La crisi sanitària –i de retruc econòmica– d’àmbit global provocada per la Covid-19 continua escampant-se per tot el món quan ja fa uns quants mesos que es va originar i detectar a la Xina. El present el coneixem, l’estem vivint confinats a casa durant un període que s’allargarà potser fins als dos mesos, o poc hi faltarà.

Quines repercussions pot tenir en el funcionament de la societat? Hi haurà un abans i un després, en el sentit de si aprendrem la lliçó? Tot anirà millor, pitjor o continuarem igual? Són algunes de les preguntes que tothom es pot estar fent, però hem volgut demanar a sis especialistes en ciència-ficció –o, si més no, grans lectors del gènere– que, a més, són novel·listes i narradors, quin final hi posarien si aquesta situació inèdita fos una obra seva. N’hi ha per a tots els gustos i sensibilitats.

“Si fos un conte meu, la trama giraria al voltant de moments tristos i altres de transformació. I com acabaria tot? Hi hauria un gir de guió totalment inesperat. La pandèmia es resoldria de cop, de manera espontània, fruit d’alguna acció amb un punt pertorbador, inquietant, però màgic i esperançador. I els animals tindrien un protagonisme important.” Elisenda Solsona.

“Si fos una novel·la, hi posaria un final esperançador, perquè passi el que passi no hem de deixar de ser humans, però amb un punt fosc, perquè no ens relaxem.” Teresa Colom.

“M’encantaria posar-hi un final esperançador, i tant de bo m’equivoqui, però no crec que n’aprenguem gaire perquè per sort en sortirem més o menys forts i per desgràcia hi aplicarem –ho estem fent– les receptes de sempre. Òbviament, jo com a autor jugaria amb un final obert i metafòric, segons els qual alguns haurien entès el missatge i altres no. I quedaria pendent escriure la novel·la sobre quin dels dos discursos s’acabarà imposant. Si no és a curt termini, sinó a mitjà o llarg, m’encantaria pensar en les opcions d’un govern mundial democràtic que ens delliurés de tantes mans interessades des de l’ombra. Però aquesta opció potser seria qualificada d’infantil, com ha passat tantes vegades a la història universal amb idees revolucionàries que finalment s’han imposat.” Ricard Ruiz Garzón.

“M’agrada deixar el final obert, poc esperançador, sovint amb regust distòpic: els humans mai no aprenem dels errors i estem abocats a l’extinció. A la meva novel·la L’olor de la pluja, el lector ha d’imaginar si el científic acabarà o no desentranyant l’enigma perquè torni a ploure. Actualment, en aquest context especial que estem vivint, estic acabant de revisar una novel·la d’una colònia a la Lluna i justament esclata una pandèmia de grip que pot destruir el que queda de la humanitat! Dir com acaba seria fer un spoiler imperdonable, cosa que no penso fer.” Jordi de Manuel.

El coronavius, venerat

“Sobreviurien només els més aptes, que en aquestes condicions serien els agorafòbics, els que pateixen fòbia social, els hikikomori, que ja tindrien muntada la seva xarxa per abastar-se d’aliments i poder gaudir d’una vida totalment digital, tant en la feina, com en les relacions, com en tot. Una mica en la direcció de la pel·lícula Els substituts, que adapta el còmic de Robert Venditti i Brett Weldele, però en la meva història la comunitat investigadora de robòtica hauria desenvolupat tecnologia suficient per oferir tota mena d’assistència als supervivents, no només en aliments, salut i cura física, sinó també com estímul cognitiu, de manera que el coronavirus seria venerat en el futur pel Ministeri de la Veritat com l’heroi gràcies al qual l’homo sapiens hauria donat pas al posthumà.” Carme Torras.

“Potser seguint la moda dels zombis, en què el virus que mata la gent els reprograma el cervell i els ressuscita com a persones no-mortes, podria haver-ho fet amb uns quants dels del focus de Madrid i, atès que és un virus corona, els reanimaria com a zombis monàrquics (valgui la tautologia), que s’aixecarien i cridarien tots junts la proclama: «Esta guerra la vamos a ganá toos uníos».” Antoni Munné-Jordà.

 



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona