“Tot això del confinament, ho estic vivint com una condemna i un alliberament alhora. Contradictori. La llar és un refugi segur, però alhora una presó de la qual necessites escapar. Aquesta dicotomia em té boja i tinc por d’acabar patint una gran síndrome d’Estocolm. Mentrestant, cada dia, en anar a dormir em repeteixo la lletania: demà faré esport, llegiré, escriuré. És un dia de la marmota de propòsits incomplerts. Teletreballo la tira d’hores, això sí. I cuino. Però, ep!, no ara, des de sempre.”