El discurs del padrí

“...avui dia un bon professional ha de ser més flexible que una tija de jonc...” Les paraules lliscaven pels llavis de l’orador com si baixessin per un tobogan aquàtic. Sense que cap síl·laba rasqués. Sense que cap crossa entorpís la marxa triomfant del doll de noms, verbs, adjectius, conjuncions, preposicions i pronoms febles que expel·lia amb ritme mil·limètric: “...heu d’actualitzar els coneixements, cada dia, cada hora, cada minut...”

Amb una cadència que semblava cronometrada, l’orador girava el cap a banda i banda, mentre recorria amb la mirada tota l’audiència que l’escoltava. Era com si els seus ulls blaus, darrere d’unes ulleres de vidres rectangulars, doble pont i barnilles de pasta, fossin l’objectiu d’una càmera cinematogràfica que executa una panoràmica d’anada i tornada. De tant en tant, serrava les dents blanquíssimes uns instants per donar més èmfasis a alguna paraula, que sortia disparada com una bala de canó, per anar a esclatar al bell mig de la platea del teatre mancomunal de Terrassa, on es feia l’acte de graduació dels nous titulats en enginyeria biònica. L’ona expansiva atrapava sense remei els nous graduats, familiars i professors que el seguien clavats als seients. El so arribava immaculat a través dels milers de minialtaveus que, com si fossin pedreria d’un palau de la Índia, revestien les parets. No es movia ni una partícula de pols. No s’escoltava res que no fos la retòrica brillant de l’orador.

L’orador era el padrí de la promoció 2045/46 i l’havien presentat com a Marc Capdecambra, professor titular de la càtedra de biomecànica aplicada de la Universitat Catalana Integrada (UCI). El seu currículum era florit com un ametller. Els màsters i postgraus es comptaven per dotzenes. Els llibres i articles publicats podien ocupar centenars de megabytes. Havia participat com a ponent en congressos per tot el món i havia obtingut desenes de premis i mencions honorífiques. L’any passat el govern li havia atorgat el Casc d’Or del Rei en Jaume pels seus treballs de recerca, la distinció màxima a la qual poden aspirar els ciutadans de la República de Bacàvia.

“... I no us penseu que amb executar a la perfecció les vostre competències professionals ja n’hi ha prou, no. Cal anar més enllà i albirar nous horitzons, que se us presentaran curulls d’oportunitats...” A la dicció i les entonacions perfectes, s’hi havia d’afegir un lèxic precís i colorista. No pel fet de ser un científic havia renunciat a dominar la llengua al mateix nivell que un bon literat. També, quan volia reforçar frases destacades del discurs, movia amb destresa els braços i les mans, mentre inclinava lleugerament el tors cap endavant. Semblava que les emboliqués amb paper de cel·lofana, les hi posés un llacet i les regalés a l’audiència. La pantalla circular que envoltava l’escenari projectava la seva imatge en 4D, cosa que encara feia més espectacular la intervenció de l’orador, que vestia una jaqueta de teixit digital que anava canviant de color a mesura que passaven els minuts. La gravació del discurs estaria disponible al núvol de l’UCI, just en acabar.

“Sou tots...tots...tots una colla de malparits, maaalpaaarits, its, its... començant pel... pel, rector i acabant pel més...més...més tonto de la promoció, ció, ció... ha, ha, ha. Aneu-vos-en a prendre pel cul, ul, ul... ha, ha. A mi...mi...mi, ja no em foteu més”, va dir l’orador mentre movia el cap compulsivament d’un cantó a l’altre i de dalt a baix. Ningú no entenia res. Els llums de l’escenari es van apagar i en la penombra es va veure com dos membres de seguretat se l’enduien a empentes. De l’esquena li penjava un cable que acabava amb un terminal HDMI.