“El treball dels artistes serà més necessari que mai”

I com eren? No tornarem a la normalitat no només perquè aquesta normalitat era problemàtica, sinó perquè era un ideal inexistent. Els museus estan constantment responent a les societats en què estan immersos, sempre en estat de transformació. Venen moments en què el treball dels artistes serà més necessari que mai i els museus hem d’estar preparats per estar a l’altura de les expectatives. Sabem que estem entrant en un període de grans incerteses en què serà imprescindible defensar el que hem construït en comú i també projectar els nostres somnis col·lectius. Hi ha urgències: la solidaritat ara ha d’expressar-se a través de la cura. Però el que és urgent no ens ha de fer oblidar l’important. Hem de convertir l’agonia en dissensions; l’espai del desconsol, en un lloc polític. Per això el museu es proposa, com ha passat sempre, com un lloc de llocs, un espai per somiar el món que volem construir. La nostra responsabilitat cap al conjunt de la societat és encara més gran, si és possible: tot esforç serà poc per respondre a la comunitat que ens envolta. Ja no es tracta de recuperar el que hem perdut, sinó de canviar cap a allò que desitgem.

És important obrir tan aviat com sigui possible. L’art, la cultura, és un resguard davant la incertesa, un lloc per dialogar amb tots els futurs possibles. Per descomptat que prendrem totes les mesures al nostre abast per tal de cuidar la salut del públic i de les persones que hi treballem. En tot cas, seduirem el públic com sempre: amb una programació que desbordi lucidesa i emocions, intensa i intel·ligent.

Segurament durant un temps, hi haurà pràctiques que quedaran relegades, però n’apareixeran d’altres. No crec en la simple translació de l’experiència física a la digital. Crec que haurem de crear nous camins.

El Macba mai no ha programat pensant prioritàriament en un públic turístic. Els últims tres anys, a més, el públic local s’ha incrementat un 80% fins arribar a ser la meitat dels visitants. La nostra programació manté el seu sentit amb o sense visitants d’altres ciutats. Tot i que previstes fa anys, les exposicions que ens esperen tan aviat com puguem reobrir són particularment adients, en donar visibilitat i suport al teixit local. Un exemple: la principal partida pressupostària de l’exposició Acció. Una història provisional dels noranta és la d’honoraris dels artistes.

És moment de polítiques culturals decidides, que confiïn en la cultura no només pel seu potencial emancipador, sinó també com una forma d’imaginar el futur. Necessitarem una ajuda renovada de les administracions, tant financerament com de suport polític. Les institucions haurem d’administrar encara millor els recursos i estar segurs que serveixen per donar suport a les comunitats al nostre voltant, sobretot als artistes i tots els treballadors culturals, a la vegada que tenen un impacte positiu sobre el conjunt de la societat. És possible que calgui ser més modestos en algunes despeses, però mai no hem de deixar que els pressupostos financers siguin pressupostos intel·lectuals.

Quan les autoritats ens ho permetin, la nostra idea és reobrir el museu amb Acció i, tot seguit, amb Fina Miralles i Tony Cokes. Les farem durar fins a finals d’any. Totes tres són produccions pròpies; només depenen de nosaltres i això ho facilita tot molt. No tenim previst cancel·lar cap projecte, però sí adaptar-lo a un nou calendari i a un nou pressupost. Les exposicions dedicades a la col·lecció Rafael Tous d’art conceptual i a Felix Gonzalez-Torres ja tenen nova data l’any vinent.

El confinament no ha fet disminuir l’energia que tot l’equip posem en els projectes del museu: una part l’hem posada a donar suport a totes les persones, assegurar-nos que estem bé i que continuem sent un equip fort. Hem treballat intensament a fer tots els canvis necessaris. Alguns projectes, sobretot aquells produïts amb altres institucions estrangeres, són particularment complexos perquè depenen de múltiples qüestions, com ara préstecs, que cal ajustar amb precisió. També hem treballat a mantenir projectes molt importants per al museu, com ara el Programa d’Estudis Independents (PEI), que ja va per la setena edició, i tots els programes públics, alguns de convertits ara en propostes en línia, i, per suposat, les línies de recerca i la reflexió a llarg termini. Hi ha hagut molt contacte amb els nostres col·legues de la ciutat i d’arreu del món. L’Internationale, la confederació europea de museus de què el Macba forma part, està més activa que mai. Conjuntament, hem posat en marxa projectes com ara Artistes en quarantena, la visió d’una sèrie d’artistes sobre la pandèmia. Daniela Ortiz és una de les artistes convidades a participar-hi. És molt important escoltar la veu dels artistes sobre la Covid-19 i el seu impacte, de la mateixa manera que en la dècada dels vuitanta va ser clau la seva visió sobre la sida.

Aquest any, el Macba fa 25 anys. L’ampliació és necessària: es va plantejar no com un projecte a curt termini, sinó pensant en com el Macba dels propers 25 anys continuarà generant relats sobre la contemporaneïtat. És un projecte sostenible que cal mantenir, adaptant-lo, per suposat, a les circumstàncies.

Que aquesta crisi sigui el camí d’entrada d’un nou autoritarisme, de la xenofòbia, de fer passos enrere de drets que ens ha costat molt aconseguir. L’emergència no pot explicar una austeritat que novament carregui sobre els més febles, al mateix temps que no hem de permetre que Europa es torni a trencar en el seu eix nord-sud, ni que es revifin vells fantasmes colonials. La solidaritat i la fraternitat deixaran de ser conceptes difusos per convertir-se en pràctiques vitals. Confio en el paper de la cultura com un espai de resistència que sàpiga engrandir aquests ideals!