opinió
Poesia pertot arreu
Parcerisas va dir a Cambrils que els motius de la poesia són en qualsevol lloc i que el poeta ha de tenir les antenes ben posades per veure la presència del poema
Dins de la programació de l'Aula de Poesia de l'Antena del Coneixement de la Universitat Rovira i Virgili a Cambrils, aquest primer divendres de juny ens ha visitat el poeta, professor i traductor Francesc Parcerisas.
El més remarcable de la lectura de Parcerisas, home d'imatge professoral, gairebé tímida i retreta, és veure'l com es transforma quan entra en la passió de dir i explicar la poesia. Es produeix en el seu rostre una fulguració d'ulls àvids que intensifiquen les seves paraules enceses que cerquen la precisió del què vol dir mitjançant exemples entenedors per al públic.
Francesc Parcerisas és un poeta que s'explica. Un poeta conscient d'allò que fa i allò que diu. I el que ens diu és que la poesia és pertot arreu. Que els motius de la poesia són en qualsevol lloc i que el poeta ha de tenir les antenes ben posades per veure la presència del poema –i aquesta és una de les moltes comparacions didàctiques que aplicarà al seu discurs– així, com un fotògraf «veu» la fotografia abans de fer-la. El món està ple de poemes, poemes no escrits, allò que Joan Ferrater en deia el pretext. Allò que hi ha en potència i busca fer-se acte. En aquest procés, el que passa del pretext al text és on es troba la passió i el goig de l'ofici de poeta. És aquí on el poeta ha de posar tota la seva ciència, disposar de tots els seus recursos, conscients i inconscients, de tota la seva capacitat per fer d'una llavor un fruit –una altra comparació sovint utilitzada. I aquest desentranyat, aquest pas de la potència a l'acte, del no ser al ser, és per Parcerisas el més interessant, el més divertit de fer poemes. El lloc del plaer. «Si sofreixo, el deixo», ens diu el poeta. I tanta força es concentra en aquest procés que ens arriba a afirmar que escriure el poema ja no és tan important.
El poema és com un escenari que pren vida en si mateix i dóna vida a allò amagat que hi havia en la idea de fer un poema. Aquest procés que anem dient, Parcerisas el vehicula mitjançant la imatge. La imatge forma part important de l'estructura del poema, de la seva bastida.
Parcerisas ens confessa que ell pensa en imatges. Si la imatge funciona, l'oient entrarà en la funció que el poeta ha preparat per veure més enllà de les aparences. Aquest aspecte de la seva poesia ens el fa veure mitjançant la lectura d'un poema de Seamus Heaney, el premi Nobel irlandès, del qual ell mateix n'és traductor al català.
Francesc Parcerisas és un poeta que té cura del seu públic. Quan utilitza les imatges no les busca en l'arxiu de l'alienació personal sinó en allò que s'anomena culturemes, eixes experiències culturals que ens uneixen en una comprensió comuna. D'aquí ve que faci ús de la mitologia grega o bíblica. I el respecte al públic també es transmet a través del mateix acte de la lectura. Parcerisas fa una lectura pausada, rítmica, prosòdica, modulant la veu amb la música adient al to del poema. Quan pensa que els seus poemes són un xic greus, en busca un altre que compensi la densitat amb la lleugeresa. Tot dins d'una mesura, perquè l'excés és com la sal en un cuinat, que el fa incomestible.
La gent del públic li pregunta: «Per què escriu?» I Parcerisas respon: «Doncs perquè m'ho passo bé.»
I se li nota. Acabada la lectura, ja en el temps dels compliments socials, anem veient que Francesc Parcerisas entra en la seva discreció, el seu silenci. Els ulls van perdent el foc que els il·luminava. És hora d'anar-se apagant, entrant en el món on la poesia no és més que una foscor a l'espera de la llum.
