Antològic i gairebé nonagenari, el pintor Josep Benet Espuny (Tortosa, 1920) arribarà (així ho esperem) el pròxim primer d'agost als noranta anys. Per celebrar-ho –i després d'alguns anys en què, a Tortosa, el seu nom semblava esborrat del mapa artístic–, la delegació de Cultura de la Generalitat a les Terres de l'Ebre, amb la col·laboració de l'Ajuntament de la seva ciutat, organitza en homenatge, del 18 de juny al 30 de juliol, al Palau Oliver de Boteller, una exposició de la seva pintura, qualificada (potser massa ràpidament) d'antològica.

Si no recordo malament, fa set o vuit anys, va ser l'Autoritat Portuària de Tarragona la que va haver d'organitzar-li una mostra digna d'aquest nom, amb moltes pintures, dibuixos i gravats de cadascun dels seus períodes, que tenen geografies molt diverses: Tortosa, Barcelona (a partir de 1942), Madrid (1945), Roma i el conjunt d'Europa (1949-1954), Estats Units (1955) i, durant una quinzena d'anys, fins a 1971 que retornà, Veneçuela.

Benet, soldat de la quinta del biberó, que va saber el que va ser la batalla de l'Ebre, format a Tortosa amb els mestres Ferran Arasa i els Cerveto, va adquirir després una experiència i projecció, humana i artística, plenament internacional. Aquest fet –junt amb el d'haver-se dedicat intensament al seu ofici i de no haver obeït, des de la transició, el decàleg polític dels qui la van dominar– ha constituït, segurament, el pecat que ha hagut de purgar a les seves velleses, per part d'alguns sectors del tortosinisme d'esquerres. Per damunt de la categoria humana i artística, sempre hi ha qui posa davant les fidelitats polítiques i, quan aquestes no són servides, llavors ve el silenci a què se sotmet els creadors, per més que aquests –com en el cas de Benet Espuny– hagin estat valorats i distingits per l'Acadèmia de Belles Arts d'Espanya a Roma, pels grans museus nord-americans i la Hispanic Society of America, que el nomenà soci honorari el 2001.

Aquesta és, doncs, una vella història que ens coneixem. La independència, en comptes de ser protegida com un valor d'alta humanitat, és penalitzada per aquells que dicten el comportament ideològic de tots aquells altres que sobresurten i que són prou independents per no necessitar la protecció paternal interessada dels grups dominants.

Vaig arribar al coneixement directe d'aquesta gran personalitat de l'art, d'aquest homenot del sud tortosí, gràcies a uns amics del seu àmbit ciutadà –Marquès, Franquet i Duran–, els quals me'l presentaren, fa uns deu anys, al cor del Delta i em van descobrir la seva trajectòria, tot esperant que seria honorada com calia a la seva ciutat natal. Però, ja dic, hi hagué unes prevencions polítiques cap a la seva persona, i això és el que ara intenta fer-se oblidar amb aquesta exposició antològica (és un dir), proveïda, bàsicament, amb obres de la col·lecció particular del pintor.

Una exposició (pel que sembla, breu en quantitat, intensa en contingut) que porta el títol de L'artista des de l'ànima, que encaixa perfectament amb el que ell creu que és la gran pintura de tots els temps, la que fa sentir l'ànima del que és plenament humà. Un clàssic, doncs, del millor paisatgisme català ens revisita a la seva ciutat d'origen, que mai oblidà després d'haver voltat la Seca i la Meca, i a la qual tornà fa quaranta anys per tornar a pintar aquests orígens (dels arrossars als Ports i de Miravet a Corbera) amb la plenitud de magisteri assolida.