Escorcoll i detenció

Un sobre sospitós

Se m’apropa un dels policies i em diu que hem de comprovar el contingut d’un armari junts, quan fins aleshores tot l’escorcoll l’han fet sense mi. No ho entenc, però li faig cas. El policia obre l’armari i va directament a un abric de la Marta i d’una de les butxaques en treu un sobre amb una inscripció que diu “RT” i “5K”. Li dic que aquest sobre no és meu, i ell em respon que aleshores deu ser de la meva dona. Li dic que no, que no és ni meu ni d’ella, que aquest matí aquest sobre no era allà. Intueixo que són diners en metàl·lic, i li explico que els diners en metàl·lic a casa els guardem en una petita caixa forta que tenim, que després li ensenyaré.

Una conspiració

De seguida el meu cervell es gira i dic als meus advocats que em fa la sensació que tot això és una conspiració, però de qui? I per què? No ho sé. Tots dos em miren com aquell que mira un boig. Des que he entrat a casa fins a aquest moment, durant prop de dues hores, he dubtat de mi, però ara ja no. El senyal del sobre de diners em fa canviar radicalment el pensament. En aquell moment el dubte que hauria pogut fer alguna cosa malament, sense ser-ne conscient, s’esvaeix del tot.

Mentrestant el cap crida el policia que ho escorcolla tot amb una càmera de televisió perquè faci una presa dels bitllets que hi ha dins del sobre. Els bitllets estan estesos sobre la taula d’un petit despatx que tenim a l’habitació i el cap indica a la secretària judicial que anoti a la llista de l’escorcoll la “troballa”. Aleshores és quan m’emprenyo, i molt, i dic al cap que allò que estan fent és molt lleig. Li dic que el sobre no és meu, que intueixo que ell ho sap perfectament i que ho estan gravant tot per filtrar les imatges a la premsa, ja que quan ensenyes diners en metàl·lic en un escorcoll, la gent de seguida pensa que aquella persona investigada és un delinqüent. Estic convençut que amb aquesta gravació ja comencen l’operació de convertir-me en el dolent de la pel·lícula davant l’opinió pública.

Bitllets amb números correlatius

Quan m’encaro al cap i li torno a dir que el que estan fent és molt lleig, m’adono que tots els bitllets –cinquanta bitllets de 100 euros, és a dir, 5.000 euros, o els “5K” manuscrits al sobre– són nous i correlatius en el número de sèrie. Aleshores faig veure al policia el detall dels números correlatius mentre li comento que qui hagi posat aquells diners allà és molt burro. L’hi dic literalment i explícitament, entenent que no es pot molestar, perquè se suposa que no ha estat ell. Demano al meu advocat que els gravi amb el seu telèfon, ja que jo en aquell moment no tenia el meu iPhone perquè ja me l’havien confiscat, i que gravi sobretot els números de sèrie. Explico al policia que ho gravem per quan sigui el moment fer un seguiment de la sèrie des de la Casa de la Moneda y Timbre al banc que hagi anat a parar, i després potser podríem identificar qui va retirar aquells diners per finestreta. Si ara per treure 2.000 euros del teu compte corrent et pregunten fins i tot la marca de calçotets que portes, segur que podríem saber qui va retirar els 5.000 euros.

El fet que fóssim nosaltres els que gravéssim els bitllets va fer molt efecte en el policia, perquè va passar d’estar molt tranquil amb les meves queixes anteriors a posar-se molt nerviós, a suar –encara que feia força calor, no era tan intensa per suar–, i el més curiós de tot, va demanar a la secretària judicial que tragués de les seves anotacions els diners “trobats”. Ho va justificar dient que jo era un empresari conegut i que era normal i legal que tingués 5.000 euros en metàl·lic a casa.

Aleshores va passar una escena del tot kafkiana: el policia que havia trobat els diners va començar a indicar a la secretària judicial que no calia anotar a l’escorcoll els diners que poc abans havia demanat d’incloure a l’acta i, contràriament, jo anava demanant que quedés ben escrit que declarava que no eren meus ni de la meva dona, i que hi llistessin tots els bitllets, amb els números de sèrie. Al final, després de la intervenció dels meus advocats, la secretària judicial va deixar constància de tot plegat, com nosaltres reclamàvem. Imagino que algú dels que eren allà, de la Policia Nacional, la Guardià Civil o funcionaris del jutjat, enmig de la confusió, havia posat el sobre dins l’armari just abans de l’escorcoll.

No havia esmorzat i tenia molta gana. Li demano a la Lourdes, una senyora d’Equador que fa vint anys que treballa amb nosaltres i que considerem un membre més de la família, que em prepari un entrepà. En aquell moment penso que tots aquells policies estan fent el que estan fent ordenats per algú, i per tant no són culpables directes de la suposada conspiració. Per això ofereixo a tots els policies, homes i dones, si em volen acompanyar a menjar alguna cosa. Ja feia unes tres o quatre hores que havia començat el xou. Uns quants policies s’hi van apuntar i la Lourdes ens va preparar uns quants entrepans de pernil dolç.

Més escorcolls

Poc després l’escorcoll continua a les oficines de les meves empreses, que estan situades al mateix edifici de la casa familiar, a les plantes inferiors. L’autorització judicial era per escorcollar- ho tot: la meva vida privada, la casa i les meves empreses, les de la meva família i les que havien sigut meves. A les oficines hi ha el Juan Carlos Páramo, la persona que durant els últims anys m’ha fet de mà dreta i esquerra administrant els meus negocis. Ens saludem i li dic que no estic entenent res del que està passant. Després d’un altre escorcoll a fons i de la confiscació de molts arxius i de tots els ordinadors de l’empresa, el cap m’informa oficialment que estic detingut per la policia les properes setanta-dues hores.

De seguida que els escorcolls del nostre edifici del carrer Déu i Mata acaben, sortim en un cotxe policial cap a les oficines de FAR, una empresa patrimonial familiar dels meus pares i els quatre germans, situada al barri de Sarrià. En sortir, el cap em diu que com que creu que no fugiré, no em posarà les manilles. Les manilles?, penso jo, per què m’ha de posar manilles? No he matat ningú. Em fa la sensació que les manilles són per a la policia com una pilota en un partit de futbol. Entrem al cotxe, davant de desenes, potser més de cent, periodistes, fotògrafs i càmeres de televisió que fan guàrdia des que algú “secretament” els ha avisat que aquest matí hi hauria moguda en un carrer del barri de les Corts.

A FAR ens espera la meva germana petita, la Laura, amb un policia que fa una estona ha anat a buscar-la i que, en aquell moment, és dins de les oficines per comprovar que no crema, destrueix, elimina o es menja algun document interessant per a la investigació. Curiosament, la meva germana també ha fet anar a comprar al Foix de Sarrià uns croissants per si algú té gana. Penso que això del menjar i compartir-lo amb qui sigui, fins i tot la policia, és l’herència de la meva mare Los, que sempre té el rebost i la nevera plens per a la família i els amics que puguin aparèixer inesperadament.

Al cap d’una hora, no han trobat res de res que pugui ser interessant per a ells. D’allí anem cap a l’antiga seu de BSM, una empresa de màrqueting esportiu que va ser meva, que en aquest moment és una empresa liquidada. Fa sis anys la vaig vendre al meu bon amic Shahe Ohannessian, amb qui vaig estudiar la carrera d’Esade. Un gran amic, d’origen armeni, extraordinària persona. Alguns periodistes encara ens segueixen. Al Shahe també l’han detingut aquell matí, a casa de la seva parella, l’Esther, i ens trobem en el quart escorcoll del dia. Tampoc hi troben res d’interessant.

Ja són les cinc de la tarda. Amb dos cotxes de la policia, un amb el Shahe i l’altre amb mi, anem fins a la seu d’uns trasters que el Shahe havia contractat per guardar tota la informació i els arxius de BSM, fins a la seva liquidació, tal com diu la llei, que t’obliga a guardar-los durant els quatre o cinc anys posteriors al tancament de l’empresa.

Allà, la policia, quan veu aquella gran quantitat de papers, ho confisca tot, però no s’emporta res, perquè tot està molt ben endreçat i organitzat i, si els cal, els serà fàcil trobar qualsevol document. Sí que s’emporten uns ordinadors nous tancats en caixes, per estrenar, cosa que no acabem d’entendre perquè si són nous no contenen cap tipus d’informació.