Mirador
Sonoritats plenes de sorpreses
A l’inici del concert, Meritxell Neddermann va explicar la seva desgràcia. Dos dies abans del confinament sortia el seu primer disc, In the Backyard of the castle, i es va quedar tancada a casa. La germana gran de les Neddermann va tocar a Rupià dins el festival Barretina, on de manera encertada s’ha apostat pel talent femení emergent –i no tant emergent– en el món de la música. El format reduït amb distància minimalista funciona a la perfecció perquè Meritxell Neddermann introdueixi uns temes que veuen del soul, el gòspel, la música electrònica i el so urbà. Funciona per demostrar que el seu cas no és un cas com els altres.
El directe de Meritxell Neddermann és una caixa de sorpreses. Els espectadors ens situem dins d’una atracció on desconeixem quina serà l’etapa següent, però a mesura que ens hi endinsem no podem sortir-ne. La primera cosa que ens intriga és saber la relació musical amb la seva germana. Volem descobrir què tenen en comú Meritxell i Judith Neddermann. Després d’unes primeres cançons entenem que els camins divergeixen però que no són antagònics i que si cal poden convergir. Un cop superada la primera fase ens crida l’atenció el caràcter juganer de la intèrpret. Meritxell Neddermann se situa davant d’uns teclats i un sintetitzador Vocoder. Entre cançó i cançó juga per demostrar-nos el poder de la màquina, com altera la veu, com distorsiona, o com el seu teclat pot imitar el so d’un vell mòbil Nòkia. Sembla una nena a la qual els reis li haguessin portat el nou aparell i volgués provar-lo. No cal dir, però, que un cop ens ha explicat les potencialitats de l’aparell entenem que la seva música sorgeix d’una madura tensió entre la melodia musical que pot interpretar-nos amb el teclat i les distorsions i experimentacions sonores de la màquina.
Meritxell Neddermann és una excel·lent pianista de formació clàssica, que ha tocat pels Estats Units en tot tipus de format i ho demostra mentre actua. De totes maneres, en més d’un moment sembla com si tingués ganes de deixar de ser la cantautora d’unes cançons tristes sobre l’amor i el desamor, per convertir-se en la intèrpret que vol tocar i experimentar fins a deixar que l’espai sonor del concert tingui un magnetisme especial. Un cop ha cantat les dues estrofes de la majoria de les seves cançons, tot comença a transformar-se. El piano entra en tensió amb el Vocoder i comencen les distorsions. És com si la intèrpret clàssica volgués establir un diàleg amb les potencialitats de l’electrònica per convertir cada tema en directe en una experiència, de manera semblant a com en el seu doble disc podem escoltar els temes en la versió reduïda o l’expandida.
La idea que tocar implica una reescriptura on tot és possible pot fer la sensació que hi ha una certa improvisació. Acompanyada del guitarrista Josep Monar, van tancar el concert demostrant-nos que podien improvisar com si tots dos fossin músics de jazz. La improvisació final tenia alguna cosa de falsa pista. A Meritxell Neddermann li agrada fer veure que tot flueix per casualitat, quan al darrere hi ha un treball meticulós de recerca fruit d’un talent musical forjat al llarg d’uns quants anys d’aprenentatge i de silenci.
Ara que el coronavirus ens deixa escoltar els cinc temes en anglès i els quatre en català de In the Backyard of the castle, Meritxell Neddermann està en els escenaris per dir-nos que musicalment té moltes coses a dir i que per dir-les cal provar, investigar i descobrir sonoritats noves, o no tant noves.