Dolços i delicats

“El 20 de març havíem de treure un disc molt bo i teníem pre­vist començar una gira també molt i molt bona”, van expli­car dis­sabte Els Amics de les Arts , amb humor agre­dolç, des de l’impo­nent esce­nari del fòrum romà del jaci­ment arqueològic d’Empúries, on van tan­car el Fes­ti­val Por­tal­blau de l’Escala, en una edició tan inu­sual –però amb un balanç final força satis­fac­tori, a pesar de tot– com ho és tot aquest estiu. El disc en qüestió, El senyal que espe­ra­ves, s’ha fet espe­rar més del pre­vist, per les cir­cumstàncies soci­o­sa­nitàries sobra­da­ment cone­gu­des, i es publi­carà final­ment el 18 de setem­bre, com el grup va anun­ciar un parell de vega­des. I la gira de pre­sen­tació –que, con­ti­nu­ant amb la iro­nia, van dir que inclou­ria pla­ta­for­mes d’altu­res estra­tosfèriques i els situ­a­ria en la pri­mera divisió del pop d’estadi inter­na­ci­o­nal– també ha que­dat poster­gada per a millors moments, que espe­rem que arri­bin algun dia.

En tot cas, el dràstic canvi de plans no ha pro­vo­cat que Els Amics de les Arts es que­des­sin a casa tot l’estiu lamen­tant-se pel que podria haver estat i no va poder ser. La seva res­posta a la pandèmia ha estat Els dies més dolços, un con­cert semiacústic en for­mat més o menys reduït per adap­tar-se a les audiències i els pres­su­pos­tos res­trin­gits que ara impe­ren. Més o menys reduït, perquè en rea­li­tat el grup –ara un trio, com ja és ben sabut– ha pres­cin­dit en aquesta gira del bai­xista i el bate­ria que l’acom­pa­nyen habi­tu­al­ment, però en canvi han fet dos nous fit­xat­ges tem­po­rals: la vio­lon­cel·lista Maria de Palol i la balla­rina Idu Massa, les quals inter­ve­nen, jun­tes o per sepa­rat, en dife­rents cançons d’aquest espec­ta­cle, que té en gene­ral un to pau­sat i deli­cat, ja des de la intro­ducció: la petita nar­ració d’una escena quo­ti­di­ana pro­ta­go­nit­zada per un pare i el seu fill petit, en ple con­fi­na­ment, tots dos a la recerca d’un moment màgic impos­si­ble que, en rea­li­tat, con­sis­teix sim­ple­ment en el fet de com­par­tir una tarda junts. És l’elogi de la quo­ti­di­a­ni­tat, de la gran aven­tura del dia a dia, que retra­ten mol­tes cançons d’Els Amics de les Arts.

Per a Els dies més dolços, Dani Ale­gret (teclats), Joan Enric Bar­celó (gui­tarra acústica) i Fer­ran Piqué (gui­tarra elèctrica), tots tres com­par­tint com sem­pre les fun­ci­ons vocals, han triat algu­nes joies del seu reper­tori que s’adap­ten bé al regust una mica malen­coniós de l’espec­ta­cle. Això no evita els diver­tits comen­ta­ris de tots tres sobre les qüesti­ons més diver­ses –des d’una dis­cu­tida rei­vin­di­cació en temps de distàncies del Bai­lar pega­dos, de Ser­gio Dalma, fins a un “Bar­to­meu dimissió!” que van dei­xar anar com qui no vol–, xer­rant molt més que en les últi­mes gires, gai­rebé tant com al prin­cipi de la seva car­rera, perquè aquest for­mat més des­pu­llat sem­bla que ho demani. Així, van començar la nit amb Tots els homes d’Escòcia, per con­ti­nuar amb Els ocells i Per mars i mun­ta­nyes, una cançó dels seus orígens, com la molt més des­co­ne­guda L’endo­crina, que algú del “sec­tor dur” dels fans del grup va recla­mar. Van sonar també temes més recents, de l’últim disc, Un estrany poder –com van subrat­llar, pre­serva el títol de “l’últim disc” fins que no surti el nou... el 18 de setem­bre–, com ara No ho entens i Casa en venda, cançons que gua­nyen punts amb detalls com el vio­lon­cel de De Palol i les core­o­gra­fies de Massa: una exòtica presència, amb la seva túnica ver­me­lla i vapo­rosa, envol­tada de pedres mil·lenàries. Del nou disc, del qual ja s’han avançat cinc sin­gles a les pla­ta­for­mes, van sonar El senyal que espe­ra­ves i la “íntima i petita” Et vaig dir, que va tan­car Els dies feliços, després que sones­sin altres joies com ara Reyk­javík i la impres­cin­di­ble Loui­si­ana o els camps de cotó. Entre aquests dos pro­di­gis de sen­si­bi­li­tat, van can­tar només amb la gui­tarra acústica La merda se’ns menja, una cançó que sim­bo­litza “el que sig­ni­fica el 2020 per a nosal­tres”. Per als bisos, can­vi­ant ja de regis­tre, van dei­xar tres dels seus grans èxits atem­po­rals, L’home que tre­ba­lla fent de gos, Jean-Luc i 4-3-3, en un final pletòric, amb gole­jada.