Música

Crònica

música

La delicada cançó d’autor

  • Gemma Humet en el concert al Club Natació Banyoles HAROLD ABELLÁN / CN BANYOLES.
  • VÍDEO: Si te m'en vas
Enamora quan versiona ‘Un núvol blanc’, de Llach; Gemma Humet és sensibilitat però també denúncia i reivindicació

Hi ha una cançó que Gemma Humet (Terrassa, 1988) no pot obviar en el seu repertori, combinació de cançons pròpies, fruit de dos discos en els quals recull l’essència de la cançó d’autor, però també amb versions delicades. I és Gemma , la cançó que el seu oncle, Joan Baptista Humet (1950-2008), va dedicar a la seva germana, malalta de poliomielitis, en la qual li recordava la bellesa de les flors, “tot i que no caminen”. Neboda i tieta comparteixen un nom lligat a un intèrpret d’exquisida elegància, i humanitat, melancòlic, i que el 1971 va aconseguir el primer èxit amb Gemma, tema de gran tendresa i que es convertiria en un clàssic de la música catalana. Després vindrien, entre altres, Clara (1981), en què Joan Baptista Humet endolcia el drama d’una drogoaddicta, en la que és la seva cançó més popular.

Gemma Humet és hereva i continuadora d’aquest llegat familiar. Va interpretar, sola i als teclats, amb extrema delicadesa, Si te me’n vas , també de Joan Baptista Humet, en el concert de diumenge a la nit al Club Natació Banyoles , emmarcat en la programació de les Festes d’Agost i una actuació que omplia el buit de l’edició d’enguany, anul·lada per la pandèmia global, del festival (A)phònica . A diferència d’altres veus femenines emergents com les germanes Judit i Meritxell Neddermann que transiten per sonoritats diverses, des del soul, el pop, l’electrònica o la cançó més urbana, Gemma Humet és una cantautora clàssica i ho demostra, en part, la formació –Néstor Giménez als teclats i Pau Lligadas al contrabaix– que l’acompanya en aquesta gira postconfinament que l’ha dut, entre altres, al Festival Portalblau de l’Escala, una localitat a la qual se sent molt vinculada. També al mar Mediterrani, i un drama, el dels refugiats, que ha sentit la necessitat de denunciar amb Les veus del mar. I també ha musicat Podries, de Joana Raspall, una oda a la diversitat. La cantautora s’ha mogut fins ara pels camins de la sensibilitat poètica, que l’han dut a fer trio amb el guitarrista Toti Soler i l’actor Joan Massotkleiner per invocar junts la força de Vicent Andrés Estellés, Salvat-Papasseit i Ovidi Montllor en un espectacle vist a l’(A)phònica del 2015. Amb una veu gairebé lírica, en solitari, el seu directe el formen melodies meloses com El noi de les places buides i amb lletres que reivindiquen la memòria històrica, com a Barcelona, març 1938. Gemma Humet, que enamora quan versiona Un núvol blanc , de Llach, i busca el forat de la cançó protesta amb la versió de Papá cuéntame otra vez, d’Ismael Serrano, és un valor a l’alça en una tradició musical de país; la dels cantautors.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.