Príncep dels poetes i del llenguatge

“En definitiva, el gran fet nacional, el gran ressort de la nostra vida, el nostre signe d’unitat, és el llenguatge. Caldrà, doncs, tenir en compte per a bé de Catalunya, que volem eterna, recordar que mai no es confien valors permanents a llengües fluctuants.” Aquesta frase de Josep Carner, pronunciada el 1948 a Prada en la celebració del 80è aniversari de Pompeu Fabra, il·lustra el pòster que presideix enguany els actes principals de la Universitat Catalana d’Estiu, i defineix a la perfecció el valor que donava qui va ser anomenat “príncep dels poetes” per l’escriptor mallorquí Miquel Costa i Llobera –amb qui l’unia una admiració mútua– a la llengua com a pilar fonamental del país. I a la llengua ben estructurada.

Al juny va fer mig segle que el considerat de fet un dels grans autors de la literatura catalana va morir a Brussel·les, parada final del seu llarg exili, i ahir la UCE li va retre un homenatge presidit per la consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga. El poeta, que va conviure en els inicis amb el modernisme per acabar sent un dels estendards del noucentisme, tenia facilitat també per al castellà, llengua en què escrivia el pare periodista, i “hauria pogut agafar aquesta via”, explicava ahir el comissari de l’Any Carner, Jaume Coll, però va optar pel català fruit del seu “gran amor” per la terra i la llengua. La mateixa Vilallonga ho exemplificava amb una altra cita del seu discurs als Jocs Florals a Mèxic el 1942: “Poble que parla no és pas colgat ni submergit. Poble que conserva la pròpia llengua no és pas de mena d’esclaus.”

Apadrinat per Enric Prat de la Riba, fundador el 1907 de l’Institut d’Estudis Catalans (i després president de la Mancomunitat), allà, com a integrant més jove de la secció filològica, va iniciar la col·laboració amb Fabra, de qui va estar sempre al costat en la tasca de normalització ortogràfica i de confecció del diccionari de la llengua. “Obertura al món, rigorositat i fidelitat al país”, recordava Vilallonga que representaven els valors de l’IEC, que Carner es va fer sempre seus. La mort de Prat de la Riba el 1917 va afectar el poeta, que el 1921 se’n va anar a Gènova a fer de vicecònsol. Va ser una mena d’exili voluntari que el 1939, vista la militància republicana, esdevindria forçat, si bé itinerant entre diversos països –va tenir una trentena de domicilis–, des de París fins a Ciutat de Mèxic, on també va exercir de professor universitari. El llegat que deixa en tots els sentits és impressionant: una rica i immensa obra poètica, la seva ascendència sobre la poesia de les Illes, on va ser “un abans i un després” segons exposava ahir en detall la doctora Isabel Graña; la seva influència sobre Mercè Rodoreda; la incorporació als referents clàssics i a la tradició catalana d’influències externes, fins i tot de la lírica xinesa; aquesta faceta de conservador de la llengua... Ahir ho resumia Vilallonga: “Després de 50 anys de la mort de Carner no estem disposats a oblidar el seu llegat ni el que el va obligar a l’exili; el llegat i la lluita perduren i és també la nostra.”