Tan simple com arriscat, funambulisme escènic

El duet Tamayo-Palacios manté el timó de monòleg de denúncia. Si ja ho van fer a Cándida, ara retrocedeix molt més enllà i s’atreveix a representar les maldats dels tribunals civils (a Catalunya no hi va actuar la Inquisició, diu Tamayo durant la representació), que van executar unes dones i atemorir les altres tot buscant bruixes i mals esperits. Des d’una posada en escena molt senzilla (una música èpica molt efectiva) i alguns moments d’extraordinària empatia cap als personatges que va representant Tamayo (l’àvia de la residència recorda la soledat del personatge d’Alba Valldaura a Iaia, memòria històrica, tot i que amb una interpretació menys preciosista). Hi ha documentades més de 400 dones executades en cinc anys. Per aquesta raó, la història comptabilitza fins a 200.000 dones executades durant els segles XVI i XVII, motiu del títol.

200.000 mujeres (que salta del castellà al català per marcar el salt de l’actualitat en una residència d’avis al passat d’un poble de muntanya) és arriscada perquè s’atreveix a representar personatges caricaturitzant-los per donar claus al públic perquè els pugui reconèixer. Representar el dolor de les tortures, per exemple, és arriscat perquè pot resultar ridícul. També hi ha el perill de caure en un maniqueisme estèril, que no aporta gaire res. Però l’obra apunta, amb una interpretació honesta, cap a uns personatges complexos amb doloroses contradiccions. Es podria esporgar algun secundari i dotar de més ritme el desenllaç, però té mèrit sortir indemne de representar uns personatges mitificats pel cinema, amb la simplicitat de les herbes remeieres penjant, una taula, una gerra i un vestuari que es va transformant.

Si acusar de bruixeria la veïna per acaparar les terres podria semblar un exercici egoista per acaparar l’hort, en realitat era la por la que superava l’amor.