Un ‘Woody’ melancòlic
El cineasta va inaugurar ahir el Festival de Sant Sebastià amb ‘Rifkin’s festival’ i va elogiar els directors clàssics en una intervenció via satèl·lit des de Nova York
“Estic segur que hi tornarà a haver artistes com aquests mestres del passat”, va dir ahir Woody Allen en el Festival de Sant Sebastià, en referència a Bergman, Truffaut, Fellini i altres cineastes que homenatja en el film Rifkin’s festival. Irònicament parlava de clàssics en una roda de premsa gairebé futurista, des d’una pantalla de plasma, via satèl·lit des de Nova York. Amb la seva darrera pel·lícula, rodada l’estiu passat a Sant Sebastià, Woody Allen va donar ahir el tret de sortida a una estranya edició del certamen, marcada per les estrictes mesures de prevenció contra el coronavirus. A la sala de premsa, amb la meitat de l’aforament habitual, hi havia les actrius del film Gina Gershon i Elena Anaya, i el productor Jaume Roures.
Les polèmiques que han envoltat Woody Allen els darrers temps van quedar gairebé fora del guió d’una trobada amb la premsa en què es va parlar sobretot de cinema clàssic, de Sant Sebastià i del festival. “Avui hi ha cineastes molt bons que fan pel·lícules molt serioses, però que solen funcionar menys bé que el cinema comercial –va dir–. Malauradament, vivim una època en què el cinema comercial guanya milers de milions, i a les sales no els surt a compte programar pel·lícules de baix pressupost. Malgrat tot, els que són artistes sorgiran, encara que sigui amb una flama més baixa, però també serà més duradora.”
Aquesta és la segona vegada que Allen inaugura el festival, després de fer-ho el 2004 amb Melinda and Melinda, quan li van lliurar el premi Donostia. Ell mateix va proposar rodar aquí: “Havia rodat a Barcelona, Oviedo i Avilés, i va ser meravellós. Em vaig preguntar on podia rodar que no ho hagués fet abans, i vaig recordar la bella i encantadora ciutat i el festival, i vaig pensar fer un guió amb aquesta base.”
Rifkin’s festival manté algunes constants temàtiques i estilístiques del cinema de Woody Allen. L’amor, el desamor, el sentit de l’existència (“som fluctuacions còsmiques”, diu el protagonista) i la por a la mort són servits amb un estil sobri i funcional, prioritzant sempre els personatges i els seus diàlegs. Ja pot insistir Allen que el protagonista no és una versió més o menys fidel d’ell mateix, però a Mort Rifkin (Wallace Shawn) li falten les ulleres i poca cosa més per assemblar-s’hi: és un intel·lectual hipocondríac, amb sentit de l’humor i una imaginació desbordant, que metabolitza en fantasies cinèfiles la seva frustració emocional en la vida real. Ell i les persones que estima o desitja apareixen com a personatges de films d’autor que adora, recreades en petites escenes que s’intercalen a la trama: Ciutadà Kane, El setè segell, El ángel exterminador, 8 i 1/2...
Mort Rifkin i Sue (William Shawn i Gina Gershon) són un matrimoni en hores baixes que viatja al Festival de Sant Sebastià perquè ella treballa d’agent de premsa d’un director francès d’èxit (Louis Garrel), que és seductor, pedant i amb un ego com la Torre Eiffel. Sue passa el dia amb ell, i Mort busca consol en una bella cardiòloga que viu a la ciutat, Jo (Elena Anaya), casada i molt enamorada d’un pintor que l’enganya (Sergi López).
Sant Sebastià és el bell escenari en què transcorre la història, que contrasta amb el patiment de Mort Rifkin, aferrat a la possibilitat d’un improbable idil·li amb la doctora Jo. L’elecció de la ciutat està justificada per la seva important tradició cinèfila, però Rifkin’s festival és una història de personatges, d’un veterà professor de cinema en plena crisi matrimonial.
Producció catalana
Jaume Roures és el productor principal d’aquesta pel·lícula, com ho va ser també de Vicky Cristina Barcelona. Ha donat un cop de mà així a un director a qui la major part del cinema nord-americà li ha girat l’esquena a causa dels presumptes abusos a la seva filla de què se l’acusa. Woody Allen insisteix en la seva autobiografia, A propòsit de no res (Alianza Editorial), que l’han absolt dos cops del suposat delicte, i es queixa que les activistes del #MeToo el posen al mateix paquet que Harvey Weinstein.
Mediapro ha estat fonamental perquè ahir el Festival de Sant Sebastià s’inaugurés amb una pel·lícula seva que té menys sentit de l’humor i un to més amarg i melancòlic que la major part de la seva filmografia. Si bé en la primera meitat alguns diàlegs i situacions semblen forçats, el film agafa volada en el tram final i ens retorna la creativitat i el talent d’aquesta “fluctuació còsmica” hipocondríaca i amb ulleres, que, com explica a l’autobiografia, quan mori vol que l’incinerin i llencin les cendres, però “a prop d’una farmàcia”. Ja té 85 anys i està en forma per seguir escrivint i rodant. Però no sembla que tingui temps i trobi el finançament per fer moltes pel·lícules més.
