L’afecte matern que salva el món
Naomi Kawase tanca una bona secció competitiva del Festival de Sant Sebastià amb ‘True mothers’
Naomi Kawase (Nara, Japó, 1969) va ser la cineasta més jove a guanyar el premi a la millor opera prima del Festival de Canes amb Suzaku (2007), i des de llavors no ha deixat de freqüentar els grans festivals amb els seus films: El bosque de luto (premi del jurat de Canes), Genpin, Aigües tranquil·les, Una pastisseria a Tòquio, Visión... True mothers estava seleccionada per a Canes (una més) i ha estat una de les més aplaudides en aquesta edició del Festival de Sant Sebastià, molt beneficiada per la suspensió del certamen francès.
La maternitat, un tema recurrent en la seva obra, és el tema central de True mothers: adapta una novel·la que retrata la mare adoptiva i la mare biològica d’un nen adoptat. Des del Japó, en roda de premsa virtual, la cineasta va explicar per què sovint parla de maternitat: “El meu interès es deu al fet que provinc d’una illa del sud del Japó, Amami Oshima, i tenia un oncle allà que sempre deia que l’únic que pot salvar el món és l’afecte matern. La frase em va impressionar. Aquesta relació entre l’harmonia i la pau a què es pot arribar al món i l’afecte matern és el que fa que a les meves pel·lícules torni al tema de la maternitat.”
La pel·lícula adapta una novel·la de Mizuki Tsujimura publicada el 2015 que toca temes que li resulten propers: “El que em va agradar de la novel·la és que adoptava la mirada del nen adoptat. Jo mateixa soc filla adoptiva, i d’alguna manera em semblava una experiència comuna al que jo havia viscut. Criar un fill no és finalment una qüestió de mitjans econòmics ni de lligams sanguinis, sinó que a base de convivència i afecte es pot formar una relació materno-filial.” Destaca que el nen protagonista, Asato, “desprèn una lluminositat que d’alguna manera aconsegueix fins i tot unir la mare adoptiva i la biològica”.
Projecte amb Miñarro
El cinema és un llenguatge comú que pot unir sensibilitats de dos extrems del món, i ahir, des del Japó, Naomi Kawase va citar aquesta illa remota dels seus avantpassats, Amami Oshima, i va acabar parlant del productor català Lluís Miñarro. “El vaig conèixer en el Festival de Sant Sebastià, va coproduir Aigües tranquil·les i des de llavors mantenim una estreta relació. En el festival que jo porto, a Nara, hem fet una secció que es diu Catalan Focus per promoure el cinema i la cultura catalana. En aquesta edició a més de gastronomia vam projectar sis pel·lícules catalanes dirigides per dones. La idea era que vingués, però amb la pandèmia no ha pogut. L’any passat, a l’illa d’Amami Oshima, sí que va poder venir una setmana, i és on vam concretar fer una altra pel·lícula junts.”
El festival va tancar la secció competitiva amb Wuhai, un film xinès amb menys personalitat i sensibilitat dirigit per Zhou Ziyang, que denuncia la corrupció, el materialisme i l’amoralitat de la Xina contemporània.
‘Sorogoyen’
Fora de competició, la secció oficial va incloure la sèrie de Movistar+ Antidisturbios, sobre la qual més val no tenir prejudicis: Rodrigo Sorogoyen (El reino, Que Dios nos perdone, Mare) demostra el seu enorme talent en el terreny del thriller policíac ficant-se a la furgoneta d’una unitat d’antiavalots i mostrant, enmig de la tensió constant, que no tot és blanc o negre.