El Centre d'Història Contemporània penja a internet una base de dades per trobar les víctimes de la Guerra Civil

En Josep Farré i Abella era un nen de 9 anys de Bellpuig d'Urgell quan li va esclatar a les mans una bomba abandonada que ell i els seus amics s'havien trobat mentre jugaven. Joc perillós. En Josep va morir el 1946, set anys després de la fi de la Guerra Civil Espanyola, i des d'ahir ha deixat de ser la pobra víctima d'un infortuni de nen entremaliat: el seu nom i els seus cognoms figuren en una gran base de dades de totes les víctimes del conflicte bèl·lic a Catalunya, un projecte que ha aconseguit per fi culminar el Centre d'Història Contemporània després de 25 llargs anys d'investigació.

Fa un quart de segle, Josep Benet, el primer director del centre, va concebre el projecte i li va donar el primer i el més fonamental impuls. I és que algú havia de començar a comptar els morts. Avui, la base de dades del Cost Humà de la Guerra Civil a Catalunya ja està disponible a internet (www.gencat.cat/vicepresidencia/morts-guerra-civil). La iniciativa, pionera a tot l'Estat, es va presentar oficialment ahir en un acte al Palau de la Generalitat presidit pel vicepresident del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira.

La llista sencera de víctimes mortals no se sabrà mai, fan bé d'advertir els experts, però la xifra a la qual han arribat els més de cent historiadors que s'han mobilitzat per dur a terme l'aventura de recerca, rastrejant poble per poble i superant alguns, que no tots, laberints que porten a la veritat, s'hi aproxima molt: més de 70.000. De moment, però, a la web hi ha introduïdes les dades de 40.000 persones, i de mica en mica s'hi aniran afegint les altres.

Xifres corprenedores que abracen tots els morts amb nom i cognoms, tant els nascuts al país com a fora i tant d'un bàndol com de l'altre. I tots vol dir tots, per si no ha quedat prou clar: els morts al front, els de la violència revolucionària inicial a la rereguarda, els produïts pels Fets de Maig del 1937, els dels bombardejos, els malferits que van morir als hospitals de rereguarda, els refugiats procedents d'altres indrets de la Península... I el tots també inclou aquells interns del frenopàtic de Sant Boi que van morir literalment de fam perquè el personal del centre va fugir espantat amb l'arribada dels nacionals.

La llista sencera no se sabrà mai, però els historiadors catalans han demostrat que gratant en registres de tota mena sempre es troben coses noves. I si del que es tracta és de comptar morts de guerra, coses sempre desagradables. Un exemple il·lustratiu: es donava per fet que a la Segarra hi havia hagut 11 víctimes; ara se sap que van ser 76.

Les dades principals bàsiques de cada víctima són d'accés públic i obert a tothom a internet (data i lloc de naixement, estat civil, les circumstàncies genèriques de la mort...), però hi ha molta més informació que resta oculta a la xarxa i que el Centre d'Història Contemporània oferirà als familiars i persones autoritzades que ho demanin (les circumstàncies concretes de la mort, fotografies, les fonts d'on s'ha extret la informació...).