Onfray contrahistòric

Pen­sar dife­rent i no aca­tar les ver­si­ons ofi­ci­als: aquest podria ser el lle­gat de la magna obra de Mic­hel Onfray (Argen­tan, 1959). Un altre repte és la pro­po­sició del retorn de la filo­so­fia a l'huma­nisme, extir­pant-la dels cena­cles post­mar­xis­tes inin­tel·ligi­bles o de la bana­li­tat del peri­o­disme tele­vi­siu, on es refu­gien tants pseu­do­filòsofs de paco­ti­lla. Onfray ha con­ver­tit una part dels seus lli­bres en best­se­llers i és, alhora, un escrip­tor de culte, no pre­ci­sa­ment de culte vati­ca­nista. Al nos­tre país, 1984 i Ana­grama li han publi­cat lli­bres ben reco­ma­na­bles com Trac­tat d'ate­o­lo­gia, La força d'exis­tir i els qua­tre volums de Con­tra­història de la filo­so­fia, del qual acaba d'aparèixer l'últim, Els ultres de les llums, que pel títol ja es poden ima­gi­nar per on va.

La tesi que for­mula Onfray el situa al marge de les ver­si­ons ofi­ci­als, les que han trans­cen­dit fins als nos­tres dies. El pen­sa­dor ens diu que sem­bla inqüesti­o­na­ble que la pri­mera mei­tat del segle XVIII és por­ta­dora de la Revo­lució Fran­cesa. Després es pre­gunta a què es refe­rei­xen quan par­len de les Llums: “Con­tra les tene­bres reli­gi­o­ses, l'obs­cu­ran­tisme teològic, la fos­cor catòlica, apostòlica i romana que cau sobre Europa a par­tir del cop d'Estat de Cons­tantí (321), a con­tra­cor­rent del pen­sa­ment màgic i místic, als antípodes de les fic­ci­ons, les fau­les i altres recur­sos mitològics, una colla de pen­sa­dors –però no pas els que ens pen­sem...– apor­ten teies i tor­xes, làmpa­des i llan­ter­nes, i arra­co­nen la molt dèbil claror del ciri”. En el comen­tari entre els guions rau el con­tin­gut del seu lli­bre. Quins pen­sa­dors: Vol­taire, Rous­seau, els enci­clo­pe­dis­tes? A par­tir de la res­posta, for­mula tota la línia diver­gent i la desen­vo­lupa. Com a exem­ple ens diu que uns quants models no pas insig­ni­fi­cants del pen­sa­ment de les Llums defen­sen l'escla­vatge, el tràfic de negres, difo­nen idees sexis­tes i racis­tes, reac­cionàries i con­ser­va­do­res. També observa que filòsofs com Kant, Rous­seau, Mon­tes­quieu, Dide­rot i Vol­taire defen­sa­ven la pena de mort. I que la majo­ria llui­ta­ven acti­va­ment con­tra l'ate­isme i en favor del deisme. Un dels capítols més interes­sants és el titu­lat Sade i els pla­ers de la cru­el­tat. Després de recor­dar que, per a l'indi­vidu cor­rent, el marquès és una per­sona diabòlica i que el seu nom s'asso­cia al que és demoníac, satànic, infer­nal i cruel, afirma que Els 120 dies de Sodoma és, sal­vant l'ana­cro­nisme, la pri­mera gran novel·la fei­xista: “Con­si­dero que aquesta novel·la és el súmmum de l'abjecció política. Aquest text ina­ca­bat conté tots els ingre­di­ents d'allò que cons­ti­tu­eix el règim tota­li­tari i que aviat es va dir que cons­tituïa el fei­xisme”. No dubta en el moment d'argu­men­tar per què la cèlebre novel·la és fei­xista: con­trol poli­cial d'un ter­ri­tori deli­mi­tat, aïllat i pro­te­git de l'exte­rior; extra­ter­ri­to­ri­a­li­tat jurídica dels indi­vi­dus tan­cats; sub­missió al caprici i l'arbi­tra­ri­e­tat; cons­ti­tució de la llei mit­jançant la paraula amo; regne de la violència pura; domini d'una casta que rei­vin­dica la seva supe­ri­o­ri­tat; for­mació cor­re­la­tiva d'una cate­go­ria que s'acosta a la infra­hu­ma­ni­tat; odi a les dones; mar­catge dels cos­sos; humi­li­a­ci­ons, càstigs sexu­als, ani­ma­lit­zació dels humans...

En aquests exer­ci­cis de lec­tura dels clàssics, Onfray des­vir­tua tòpics a par­tir d'una valo­ració cohe­rent de lli­bres que es ree­di­ten per­ma­nent­ment. Amb inde­pendència de si com­par­tim o no les seves opi­ni­ons, cal reconèixer que pro­posa una actu­a­lit­zació men­tre tre­pitja molts ulls de poll.

Els ultres de les llums és la demos­tració de les enor­mes pos­si­bi­li­tats que ofe­reix la cul­tura fran­cesa. ¿S'ima­gi­nen que aquí algú es plan­tegés la con­veniència de deter­mi­nats escrits de Llull, Ver­da­guer, Gui­merà, Mara­gall i D'Ors? No estem pre­pa­rats per a l'experiència.