Onfray contrahistòric

Pensar diferent i no acatar les versions oficials: aquest podria ser el llegat de la magna obra de Michel Onfray (Argentan, 1959). Un altre repte és la proposició del retorn de la filosofia a l'humanisme, extirpant-la dels cenacles postmarxistes inintel·ligibles o de la banalitat del periodisme televisiu, on es refugien tants pseudofilòsofs de pacotilla. Onfray ha convertit una part dels seus llibres en bestsellers i és, alhora, un escriptor de culte, no precisament de culte vaticanista. Al nostre país, 1984 i Anagrama li han publicat llibres ben recomanables com Tractat d'ateologia, La força d'existir i els quatre volums de Contrahistòria de la filosofia, del qual acaba d'aparèixer l'últim, Els ultres de les llums, que pel títol ja es poden imaginar per on va.

La tesi que formula Onfray el situa al marge de les versions oficials, les que han transcendit fins als nostres dies. El pensador ens diu que sembla inqüestionable que la primera meitat del segle XVIII és portadora de la Revolució Francesa. Després es pregunta a què es refereixen quan parlen de les Llums: “Contra les tenebres religioses, l'obscurantisme teològic, la foscor catòlica, apostòlica i romana que cau sobre Europa a partir del cop d'Estat de Constantí (321), a contracorrent del pensament màgic i místic, als antípodes de les ficcions, les faules i altres recursos mitològics, una colla de pensadors –però no pas els que ens pensem...– aporten teies i torxes, làmpades i llanternes, i arraconen la molt dèbil claror del ciri”. En el comentari entre els guions rau el contingut del seu llibre. Quins pensadors: Voltaire, Rousseau, els enciclopedistes? A partir de la resposta, formula tota la línia divergent i la desenvolupa. Com a exemple ens diu que uns quants models no pas insignificants del pensament de les Llums defensen l'esclavatge, el tràfic de negres, difonen idees sexistes i racistes, reaccionàries i conservadores. També observa que filòsofs com Kant, Rousseau, Montesquieu, Diderot i Voltaire defensaven la pena de mort. I que la majoria lluitaven activament contra l'ateisme i en favor del deisme. Un dels capítols més interessants és el titulat Sade i els plaers de la crueltat. Després de recordar que, per a l'individu corrent, el marquès és una persona diabòlica i que el seu nom s'associa al que és demoníac, satànic, infernal i cruel, afirma que Els 120 dies de Sodoma és, salvant l'anacronisme, la primera gran novel·la feixista: “Considero que aquesta novel·la és el súmmum de l'abjecció política. Aquest text inacabat conté tots els ingredients d'allò que constitueix el règim totalitari i que aviat es va dir que constituïa el feixisme”. No dubta en el moment d'argumentar per què la cèlebre novel·la és feixista: control policial d'un territori delimitat, aïllat i protegit de l'exterior; extraterritorialitat jurídica dels individus tancats; submissió al caprici i l'arbitrarietat; constitució de la llei mitjançant la paraula amo; regne de la violència pura; domini d'una casta que reivindica la seva superioritat; formació correlativa d'una categoria que s'acosta a la infrahumanitat; odi a les dones; marcatge dels cossos; humiliacions, càstigs sexuals, animalització dels humans...

En aquests exercicis de lectura dels clàssics, Onfray desvirtua tòpics a partir d'una valoració coherent de llibres que es reediten permanentment. Amb independència de si compartim o no les seves opinions, cal reconèixer que proposa una actualització mentre trepitja molts ulls de poll.

Els ultres de les llums és la demostració de les enormes possibilitats que ofereix la cultura francesa. ¿S'imaginen que aquí algú es plantegés la conveniència de determinats escrits de Llull, Verdaguer, Guimerà, Maragall i D'Ors? No estem preparats per a l'experiència.