Embastar la vida i l’art

Embastar és l’acció de fer puntades llargues de costura amb què s’ajunten provisionalment les diferents peces d’un vestit, que després han de cosir-se. L’Escena Poblenou sembla l’espai idoni on els professionals embasten espectacles que estrenaran d’aquí uns mesos. Són costurers professionals que ja intueixen per on sortirà l’agulla i que han de corregir molt poc els plecs. Segurament, perquè tenen ben presa la temperatura perquè l’actuació arribi temperada i esclati vida. En aquest patchwork, que va acabar ahir, s’han encastat una mascareta incòmoda, posada amb aquella habilitat de qüestionar-se la llibertat, en dies de temença i de pandèmia.

El director i artista Sergi Estebanell va presentar les accions que han estat preparant en el Laboratori dels impossibles aquesta setmana dins de l’Escena Poblenou. Qui va ser codirector del festival amb Ada Vilaró va convidar el grup a intervenir al carrer, partint del mateix passeig on ell, l’any passat, havia provat The frame. Ara, però, els artistes interactuaven amb el públic, tot regalant fruita (i paper de vàter). Volien formular unes preguntes que rebien els espectadors a través de Telegram. Però on hi havia vida era en la sorpresa del ciutadà que mirava divertit la situació i s’atrevia a jugar: Es pot ballar i picar de mans una sevillana en una plaça, de la mateixa manera que es pot despullar o, fins i tot, treure’s la mascareta momentàniament i a distància, encara que avui les normatives urbanes ho posin tot en risc per amenaça de multa. Jugar a pica paret acaba sent l’acció més revolucionària. L’espontaneïtat sempre supera per les vores a la rígida legislació.

La companyia Pau Palaus també presentava una peça en construcció, Zloty (que s’estrenarà a Fira Tàrrega, el setembre vinent). Una peça de clown amb només música i mirades curioses i tendres provant de rebel·lar-se al destí. Provant de trobar poesia en la misèria. Com si fossin uns clochards (marca Leandre i Claire), acullen el públic en una barraca circular que evoca la simplicitat de Manolo Alcántara a Rudo. Quan el renill de cavall es converteix en cant i joc vocal, ressona la poesia fràgil i trencadissa dels Baró d’Evel. La peça, en què no acaba de passar res més (els primers 40 minuts), genera una empatia directa amb els espectadors. Només falta que l’acomodador entri a la barraca i esclati el final. Una peça que, a hores d’ara, ja té visos de puntada final.

Dissabte al vespre, també van fer una primera sessió (després de només una setmana d’assaig) els de Projecte Ingenu (“molts no ens coneixeu; fem teatre raro”, deien amb sarcasme). Proven la primera part de La ruta de la palta que, al desembre, presentaran breument a l’Escenari Joan Brossa, dins del De Grec a Grec. Ara, la peça s’apropa a l’hora i la durada serà d’hora i mitja. L’actor xilè, que dissabte encara estava fent quarantena en un dels pisos de la Fabra i Coats, va intervenir per videoconferència. Per ara, la peça navega en la paradoxa, fent caricatura de les bondats biològiques de l’alvocat i contrastant-ho amb el dolor que ha patit la societat xilena en la dictadura de Pinochet, i encara ara. Al T/N d’aquell dia parlaven del referèndum per provar de rebentar l’actual Constitució i dotar-la d’eines més justes i igualitàries per a tothom. Les calamitats passen encara que no en parlin les pantalles.

Per cert, divendres, dins del projecte Click amb la Fundació IRES, van preguntar a alumnes del barri si podrien viure sense pantalles. Del reguitzell de respostes, una coincidència: ningú no va comptabilitzar la tele com a pantalla de casa. Allà on la família es congregava (i discutia) pel comandament) (o, encara abans, qui s’aixecava a canviar de canal) és, ara, un quadre mòbil que els joves ignoren. Ells prefereixen fer-se el vestit a mida. Però si se’ls dona l’oportunitat de córrer al pica paret, s’hi apuntarien sense pensar gaire per on punxen les agulles de cap. La vida és embastar contínuament.