Compartir paraules en temps estranys

Fa pocs dies vaig llegir un article en què es plantejava la hipòtesi de què hauria passat si aquest virus hagués arribat vint anys abans. Com podeu suposar l’article feia un elogi del teletreball, la teledistància i els dispositius –Zoom, Meet, Collaborate– que permeten interactuar des de la distància. Establia una visió integrada sobre els miracles de la cultura digital. En un moment en què hi ha amistats que ens proposen sopar i prendre unes cerveses compartides a través de les pantalles i la distància social és la distància de les pantalles, resulta encomiable que dues dones, Ingrid Guardiola i Marta Segarra, hagin decidit d’escriure cartes. Totes dues saben que una cosa són les llargues i pesades reunions virtuals i una altra el sentit del llenguatge, l’elogi de les paraules. Probablement perquè han fet cas a Laurie Anderson quan cantava que Language is a virus han decidit de tornar a les cartes i fer un llibre epistolar en què es creuen paraules, experiències, lectures, reivindicacions, coneixements i estiren nombrosos fils per entendre què ens està passat a tots plegats. Fils. Cartes sobre el confinament, la vigilància i l’anormalitat ( Arcàdia , 2020) és un llibre compartit en el millor sentit del terme. Dues dones de generacions diferents, de perspectives culturals aparentment allunyades, que es troben unides per una cert desig de pensar el present des del feminisme fins a la biopolítica. Ambdues s’escriuen cartes i ens impliquen en la seva correspondència per transmetre un seguit d’inquietuds culturals que acaben donant-nos claus per sobreviure al guirigall de la pandèmia.

Ingrid Guardiola (1980), professora a la Universitat de Girona i activista cultural, escriu des del seu apartament de la Torrassa (l’Hospitalet). Ens parla de la seva experiència de mare, de tot allò que aprèn del seu fill de tres anys i intenta pensar què implica viure envoltats de dispositius, xarxes socials i algoritmes que ens controlen l’existència. Marta Segarra (1963) és catedràtica d’estudis de gènere i de literatura francesa per la Universitat de Barcelona i investigadora del Centre Nacional de la Recerca Científica de París. Ella comença vivint la seva experiència des de París, pateix una malaltia que la porta a l’hospital i acaba confinada al camp lluny de l’espai urbà. Les cartes es desenvolupen en un període de temps que va del 30 de setembre al 25 de maig. No són cartes fetes des de la pressa dels esdeveniments, sinó que han estat fetes des del desig de comunicar alguna cosa, d’escoltar l’altra evitant confrontacions. Són cartes que, en el fons, semblen forjar una història d’amistats fonamentada en inquietuds i gustos comuns. En les primeres es parla de feminisme, de les concepcions de l’amor, del desig, de les pantalles i de la importància del llenguatge. A partir del mes de març el diàleg es va decantant cap la significació de la pandèmia. Totes dues reflexionen sobre la diferència entre la pesta que implica processos de quaranta, de la lepra que implicava processos de marginació social. Ho fan per veure com les polítiques que situen el cos en un espai central ens condicionen.

La sensació d’haver d’assumir la pèrdua de les llibertats, de viure la vida quotidiana des del silenci i la resignació contrasta amb les reflexions sobre l’anomenada nova normalitat. De mica en mica, Fils es va convertint en una reflexió lúcida sobre tot allò que ens oferirà el món després de la pandèmia, sobre tot allò que haurem perdut i sobre el futur que alguns aprofitaran per a construir. No hi ha pessimisme en les seves afirmacions, sinó només la constatació que una crisi sanitària implica també una crisi política i amb aquesta nous sistemes de control.